Segle XX

 Amadeu Muria

El 1928, Italo Balbo sotssecretari d’aviació d’ Itàlia prepara una expedició aèria d’hidroavions per la Mediterrània occidental, que seria seguida el 1929 per una altra a la Mediterrània oriental i amb posterioritat per dues més Atlàntiques, a Americà del Sud ( Brasil, 1930) i Amèrica del Nord (EEUU, 1933), fins aleshores la conquesta de l’aire s’havia fet per vols individuals cada vegada a més llargues distàncies.

Era un pla de vol sense precedents, el dispositiu es va preparar a Orbetello, on es van concentrar cinquanta-un Savoia Marchetti S 59 bis, vuit S 55, dels quals dos per a activitats d’assistència i sis per al transport de passatgers, un trimotor Cant 22 per al transport de passatgers i l’S 62 per ser pilotat pel general de brigada De Pinedo, el comandant de la Crociera.

El Savoia Marchetti S 59 bis era un hidro dissenyat per l’Enginyer Marchetti, construït per la companyia d’hidroavions Alta Italia de Sesto Calende, un biplà, amb hèlix de 4 pales, casc central, flotadors laterals i una cua de monoplà. El motor ( Isotta Fraschini, de 500 CV ) es col·locava entre les dues ales, mitjançant un suport d’extracció fàcil que en facilitava el canvi en cas d’averia.

El creuer havia de començar seguint la ruta: Orbetello a Elmas (Sardenya), 435 quilòmetres; d'Elmas a Pollensa (Illes Balears), 565 quilòmetres; de Pollensa a Los Alcazares (Cartagena), 428 quilòmetres; de Los Alcazares al port dels Alfacs (Sant Carles de la Ràpita), 360 quilòmetres; del Port dels Alfacs a Berre (Marsella), 500 quilòmetres, i de Berre tornada a Orbetello, 530 quilòmetres. El total de la travessia sumava 2.818 quilometres.

S’havia de preveure la logística d’aprovisionament de combustible, l’atenció al personal, l’amaratge dels hidros, l’ancoratge, l’enlairament i fer front a possibles fallades mecàniques. El projecte, doncs de travessar la Mediterrània occidental amb una brigada de seixanta-un hidroavions no només era nou sinó arriscat degut a les enormes dificultats a superar i la inexperiència d’una acció semblant, però l’objectiu d’ Italo Balbo i Mussolini de fer figurar Itàlia entre les potències de primer ordre, de demostrar el desenvolupament de la seva industria aeronàutica i la capacitat militar de la Regia Aeronautica (la força aèria italiana), va fer que Mussolini aprovés la Crociera concebuda pel sotssecretari d’Aviació, i personalitat política rellevant del feixisme, Italo Balbo.

La flota es va enlairar d’ Orbetello, el dia 26 de maig de 1928, comanada pel general de brigada De Pinedo, pilot de prestigi internacional (va ser el primer pilot estranger en aterrar a Estats Units després d’haver creuat l’Atlàntic). La brigada estava subdividida en dos esquadrons, el comandament del primer esquadró el va assumir el coronel Cassone i el del segon el tinent coronel Lodi. Les seixanta-una unitats van sortir amb grups reduïts a intervals de temps regulars entre ells, des de dos quarts de set a les set i quart del matí. Aquest sistema d’emprendre el vol es repetiria a cada etapa. Acompanyaven els pilots i altes autoritats militars italianes, convidats pel govern italià, agregats de les legacions, a Itàlia, de França, Espanya, Anglaterra i Estats Units, també periodistes italians, i els pilots militars espanyols Llorente i Taviel de Andrade. Cap a les deu, van arribar els primers hidroplans a Elmas (Sardenya). En tres quarts d’hora, van quedar tots ancorats en llocs assenyalats del port sense cap incident. Aquesta precisió matemàtica es va complir en totes les etapes.

El 28, passades les dotze del matí, van arribar a los Alcázares els primers nou aparells de la brigada italiana, poc després van anar apropant-se en grups escalonats la resta d’avions, fins a seixanta-un aparells. Amb la brigada italiana, anaven des de Pollença tres aparells espanyols, entre ells, el del comandant Llorente, el qual va haver de amarar a Sóller, per falta de combustible; una vegada aprovisionat, es va presentar, també, a Los Alcázares.

Havien sortit de Pollença a les sis del matí amb bon temps, en arribar a Eivissa es va transformar en una forta llevantada que va dificultar el trajecte i l’amaratge a Los Alcázares. A l'aeròdrom, els esperaven les autoritats de Múrcia, el general Sanjurjo, Castro Girona i el coronel Kindelán. Una barca benzinera va portar a terra el marquès De Pinedo, que va ser saludat pels esmentats personatges. Des del port, De Pinedo va contar els aparells i va observar que n’hi havia un de menys, aleshores va tornar a embarcar-se amb la benzinera per a passar revista in situ, i efectivament faltava l’hidroavió on anava Italo Balbo, i el general Seríalno, que havia amarat a unes milles del port. Tot seguit van ser recollits i traslladats a terra.

El general Balbo en les seves intervencions va voler remarcar la dificultat que representava la Crociera, pel nombre d’ aparells que constituïa la brigada, dificultat de moure un nombre tan considerable d'hidroavions, sense que es produís cap accident, de mantenir la formació en el vol i a l'amaratge on era més factible la possibilitat d’incidències; d’altra banda, mostrava que el fet de la Crociera era una novetat en la història de l'aeronàutica, i demostrava la capacitat d’organització i de preparació de l'aviació del seu país país; això sí, amb falsa humilitat i amb molta diplomàcia, afirmava Balbo que la Crociera era un acte d’amistat de l'aviació italiana amb les valeroses aviacions espanyola i francesa sense cap altre propòsit ni intenció; la participació com invitats dels agregats militars navals dels Estats Units, Anglaterra, França i l'agregat militar espanyol, podien reforçar la Crociera com un acte d’amistat, però aquesta presència podia tenir una doble lectura: mostrar per mitjà de testimonis directes davant aquestes nacions i la resta del món la potència aèria d’Itàlia i de la industria aeronàutica italiana.

Per recollir a De Pinedo i a Italo Balbo, que s’havien de traslladar a Madrid per entrevistar-se amb el dictador Primo de Rivera, aterrava a los Alcázares un Junquer trimotor de la Unió Aérea Española tripulat pels pilots José Ansaldo i el pilot mecànic Mario Álvarez, que portaven de passatger l’ambaixador d’Itàlia a Espanya.

L’estança en aquest fi d’etapa va ser més llarga que als altres, doncs s’havia d’esperar la tornada del comandant De Pinedo del seu viatge a Madrid, mentre que Italo Balbo viatjaria fins a Barcelona i d’allí amb cotxe a Sant Carles de la Ràpita on es reuniria amb l’expedició

A Los Alcázares, el 31 de matinada va començar el tràfec, l’animació era extraordinària, la sortida estava anunciada per a les cinc i fins les quatre no havien d’iniciar-se els preparatius per a l’enlairament dels aparells, molt dels pilots s’embarcaven abans d’hora en llanxes per ser traslladats a bord dels seus hidroavions, que eren ancorats omplint el Mar Menor; a dos quarts de cinc, es va presentar el marqués De Pinedo acompanyat pels pilots espanyols Gallarza i Kindelán. Al port hi havia el comandant Franco (germà del dictador) comentant amb altres pilots el vol de l’avió espanyol Jesús del Gran Poder, pilotat pels capitans Jiménez e Iglesias que aleshores es dirigia a Bombai; Franco afirmava que la manca de notícies era una bona notícia i que confiava que la travessia seria reeixida, no podia saber encara que l’avió, degut a una fallada mecànica, només arribaria a Bàssora (Irak). A les cinc del matí, es produí l’enlairament dels primers avions rumb al Port dels Alfacs, un total de cinquanta-sis, donat que cinc havien sofert avaries, i romangueren de moment a Los Alcázares, els aparells van sobrevolar en formació València i Castelló i a les deu del matí arribaven al port de Sant Carles de la Ràpita.

D’altra banda, el tràfec a la població pesquera va arrencar més de matí, des de les dues de la matinada van anar arribant carros carregats de gent, cotxes, camions, motos i bicicletes; delerós tothom de presenciar un esdeveniment únic, l’amaratge de la brigada d’hidroavions italians a la badia dels Alfacs. La guàrdia civil encarregada de mantenir l’orde va designar diversos descampats per a aparcament dels vehicles, es va mobilitzar la Creu Roja de Tortosa per atendre possibles assistències mèdiques, l’associació de premsa de la mateixa ciutat va establir a l’edifici de duanes de Sant Carles tot el necessari per facilitar el treball dels corresponsals estrangers, cap preparatiu no va faltar en aquesta població. La premsa comarcal va elevar la xifra d’assistents a 60.000, no ho hem pogut contrastar amb altres fonts periodístiques, sí que sembla factible que algun periodista pogués comptar els cotxes, doncs afirmen que n’hi van acudir 1.000, i aventuren que si es podessin contar el total de vehicles podrien pujar de 3.000; si més no la resposta del territori va ser massiva, es van concentrar milers de persones que s’establiren a la platja i a diferents punts del Montsià i Montsianell per contemplar l’espectacle. Durant tot el dia, el trànsit no va parar, la companyia Esquerré, que tenia servei d’automòbils de Tortosa a la Ràpita, va fer circular deu autocars en servei permanent durant tota la jornada. El Ferrocarril de la Cava també va posar trens especials per cobrir el trajecte.

Al port dels Alfacs, es trobaven fondejats el vaixell espanyol Dédalo, i dos contratorpeders italians, el Sauro i el Francesco. Tots els balcons de la població eren adornats amb domassos i en una majoria onejaven juntes la bandera d’Itàlia i la d’Espanya. A les vuit del matí, van arribar el capità general i el governador civil amb cotxe, seguit per un altre automòbil amb l'alcalde de Tortosa Bau i el comandant de Sometents; més tard es presentaria el bisbe de la Diòcesi. El capità general va passar revista al sometent armat de Sant Carles.

A dos quarts de nou, van sobrevolar el port cinc hidroplans de l’Aeronàutica Espanyola que anaven a rebre els italians, poc després un altre hidro va amarar a prop del Dédalo; els cinc anteriors van tornar a les nou i quart, i també van amarar a tocar del portaavions; van comunicar al comandant del Dédalo que la brigada estava a punt d’arribar. A minuts de deu, el Dedalo va transmetre a terra que els hidros eren a la vista i, a les deu en punt, el públic va poder albirar els hidroplans; primer un grup de tres, després una esquadrilla de set, seguida d’ una altra també de set, posteriorment l’hidroavió del marqués De Pinedo, més tard una d’onze, seguida d’una de nou, d’una de dos i una de vuit, formant la darrera esquadrilla van amarar sis aparells més; a les onze en punt, va arribar l’hidroplà trimotor; i a les dotze, amaraven tres dels cinc hidros que s’havien quedat avariats a Cartagena; és a dir, només dues unitats no van poder seguir tota la Crociera. Cinquanta-vuit aeronaus van ser ancorades als punts assenyalats amb boies, en forma de semicercle al llarg de quatre quilometres dins la badia dels Alfacs, tot un espectacle. Tan sols es va produir un lleu incident, l’ hidro pilotat pel comandant Barba, en amarar massa a prop de terra, va encallar, amb l’ajut del servei del port van desencallar-lo sense que es produís cap averia a l’aparell.

Entre tripulants i passatgers, la brigada transportava 180 persones, entre elles, els agregats de les ambaixades ja esmentades, onze periodistes italians i un del Daily Exprés, el cap d'Estat Major general Armani, els coronels Pellegrini i Cassarie, els tinents coronels Coppola, Collalti, Lodi, Turilli i Marini; els capitans de corbeta Mangeri, Catalanno i Varoli; els comandants Marininchi, Mecossi i Ouascani, i l’agregat militar de l'Ambaixada Italiana a Madrid comandant Longo; recordem que el sotssecretari de l’aviació Italiana Italo Balbo havia d’arribar en cotxe procedent de Barcelona, ho va fer per la tarda cap a les set.

En tocar terra, el marqués De Pinedo va ser rebut i saludat per les autoritats com a cada etapa. No va faltar la banda de música que va interpretar l’himne nacional d’Itàlia, entre altres composicions. Al migdia, l’Ajuntament de Sant Carles va oferir un banquet al local de la Unió Patriòtica als membres de l’expedició i demés autoritats que van acudir a Sant Carles a rebre la brigada. A les sis de la tarda, quan encara no havien digerit el dinar van celebrar un altre àpat. Cap al tard, es van llançar focs d’artifici. Els aviadors italians van ser allotjats a les cases dels veïns de Sant Carles, on tothom es desvivia per fer agradable l'estada als seus respectius hostes, fins al punt que aquella nit molts pescadors van dormir al ras a la seva barca, en cedir els seus llits als hostes italians. Els periodistes van fer nit a l’edifici de la duana.

Ernesto Quadrone, corresponsal de La Stampa, autor de diverses novel·les, i un dels periodistes escollits per traslladar-se a Madrid per entrevistar a Primo de Rivera, en un apartat de les seves cròniques del viatge, hi dedica una alabança especial a Sant Carles de la Ràpita, de la que diu és una petita població de pescadors amb un gran cor, remarca la bellesa de les noies vestides amb mantons blancs i rams de clavells vermells, els homes amb el vestit tradicional del territori, espardenyes, mitjons llargs i els pantalons curts fins al genoll, que feien un contrast bonic amb les cases pintades de blanc, passa a referir com, cap a mitjanit, els pescadors acompanyaven els aviadors a casa seva, els desitjaven bona nit, i com dèiem abans, es dirigien a la platja, on hi tenien les barques en sec per a passar-hi la nit al ras en homenatge als hostes alats, i afegeix: Ens van tractar com persones que realment van ploure del cel ..! Espanya no podria haver estat més expansiva, saludant als convidats, cap als quals ha utilitzat la més exquisida i espontània amabilitat.

A les set del matí del primer de juny, s’enlairaven els aeroplans per dirigir-se a cel francès, a Berre (Marsella) on amaraven a dos quarts d’onze, era la cinquena i penúltima etapa de la crociera, els francesos els van donar, també, una càlida ben vinguda. La darrera era la tornada al punt de partida a Orbetello. El mateix periodista ens explica, que a les set del matí una canonada d’uns dels contratorpeders va donar l’ordre de sortida, el cel era ennuvolat i queien gotes d’aigua; a l’est, una ralla vermella com de foc anunciava la sortida del sol, els avions que es van enlairar en pocs minuts van prendre la rígida formació de combat que van mantenir fins Marsella, l’etapa com les altres sense problemes, diu que va ser una de les més perfectes, vist des de la disciplina de vol i la regularitat de les evolucions, els pilots incansables semblaven encara més frescos i vigorosos per controlar les màquines de vol, també comenta amb orgull d’italià com els motors de les seves boniques màquines han mostrat a totes les nacions del món, amb una veu segura rotunda, a quin punt ha arribat Itàlia.

Després de tres hores, minuts passades les deu, es presentaven sobre Marsella per saludar França i els 150.000 compatriotes que hi vivien, posteriorment a la salutació aèria la brigada va tocar aigua al llac de Berre. Com en anteriors etapes hi va haver una primera rebuda al desembarcador amb una banda interpretant la Marxa Reial i la Marsellesa. Cinc autocars i vint cotxes van conduir pilots i passatgers en un alberg a Marsella, van creuar diferents barris, en un d’ells sol hi vivien 15.000 italians, el seguici va estar flanquejat a la ciutat per nombrosos italians i italianes; la rebuda diplomàtica es va produir al palauet del comandament de marina on hi havia un retrat de Mussolini i un altre d’Italo Balbo, va prendre la paraula el vicealmirall Veri en nom del ministre de Marina de França; les frases més aplaudides es van produir en recordar que Itàlia i França havien lluitat juntes a la Gran Guerra. Hi va haver el banquet de rigor i Balbo va estar pràcticament assaltat pels francesos en sol·licitud d’autògrafs.

Va prendre la paraula Balbo tot subratllant que per a l’evolució de l’aeronàutica, el temps de les llargues travessies amb un avió tot sol havien de deixar pas a travessies col·lectives amb esquadrons d’avions, programa que ell mateix va complir fent tres crocieres més, con hem dit al principi, dues Atlàntiques, les que van donar un prestigi irrefutable a la Regia Aeronautica i al mateix Balbo. El dia 2 de Juny, s’acabava la darrera etapa, i la Crociera, amb un èxit absolut, quan van arribar al punt de partida, Orbetello. No comentarem l’explotació propagandística que en va fer Mussolini i el feixisme italià.

La historia mostra sovint paradoxes amargues. Els dos aviadors que amb tanta perfecció havien dissenyat i dirigit la Crosciera Mediterraneo Occidentale, quan va arribar l’hora de la següent, el 1829, la de la Mediterrània oriental van anar mostrant cada vegada més les seves diferències, fins al punt, que ja nombrat Italo Balbo ministre d’aviació, De Pinedo que se sentia menystingut pel ministre va abandonar la Regia Aeronautica i es va traslladar als Estats Units, desconeixent el futur tràgic que l’esperava. Tots dos van morir en sengles catàstrofes aèries, possiblement evitables.

De Pinedo habia preparat el 1933 un vol de Nova York a Bagdad amb un avió Bellanca de la Bellanca Aircraft Corporation of America, fundada el 1927 per Giuseppe Mario Bellanca pioner de l’aviació italiana. El 2 de Setembre, all Floyd Bennet Field a Brooklyn, en intentar prendre alçada, el Bellanca encara a pocs metres d’alçada aterra, mentre roda per la pista fa un moviment de desequilibri i canvia la trajectòria per estavellar-se, segons després s’incendia, amb el pilot dins l’aparell, sobrecarregat de combustible per al llarg trajecte.

El 28 de Juny de 1940, Italo Balbo, governador de Líbia des de feia set anys, pilotava un Savoia Marchetti SM79 Sparviero procedent de Derna, es dirigia a aterrar a l’aeroport de Tobruk; l’artilleria aèria italiana va fer caure’l en confondre’l amb un avió britànic. Mussolini havia declarat la guerra a la Gran Bretanya divuit dies abans.

Passats deu anys de l’acollida a la brigada italiana, i en el context de la Guerra Civil Espanyola, Sant Carles de la Ràpita i altres poblacions del territori eren bombardejades per l’aviació italiana, i Tortosa senzillament massacrada.

El Imparcial , 1 i 2 de juny de 1928.
El Liberal, 26 de maig de 1928.
El Siglo Futuro, 28 de maig de 1928.
Kinos n.13 primera quincena de juliol de 1928. pàg. 264.
La Correspondencia Militar, 2 de juny de 1928
la Nación, 26 de maig, 4 de juny de 1928
La Voz, 31 de maig de 1928.
Mundo Gráfico, 6 de juny de 1928.
Heraldo de Tortosa 31 de maig de 1928.
Correo de Tortosa , 29 de maig de 1928.
Sergio Romano, Lettere al Corriere. https://www.corriere.it/solferino/romano/05-12-24/01.spm
https://en.wikipedia.org/wiki/Italo_Balbo
https://en.wikipedia.org/wiki/Francesco de Pinedo
La Stampa 20 de maig; 1,2 i 3 de juny de 1928
Sebré, Claudio G; Italo Balbo a fascist life, University of California Press. Berkeley,Los Angeles, London 1990.