Persones

Amadeu Muria

Una partida de vint-i-quatre absolutistes va entrar a Amposta a principi de maig, l'any 1822, quan l'alçament realista a la baixa Catalunya anava a més. Van cridar viva la Nació, viva el Rei i mori la Constitució a la plaça del poble. No podien figurar-se que tenien a l'abast de la mà el general Josep Ruiz de Porras que havia arribat feia poc amb la diligència. Una carta d'un testimoni que l'acompanyava publicada a la premsa descriu aquest fet, el qual és conegut i ha estat recordat en diversos treballs d'història. En canvi, la presència, aquell dia a Amposta, del mariscal de camp Miguel de Ibarrola, marqués de Zambrano, al costat de Ruiz de Porras, ha passat desapercebuda. Fins al punt que Carlos Marichal (La revolución liberal y los primeros partidos políticos en España: 1834-1844) no sap on situar-lo i afirma: "El ministro de Guerra, Zambrano, había servido con los liberales en 1820-22, pero a principios de 1823 se había autoexiliado, para luego volver acompañando a las tropas invasoras francesas".

La veritat és força diferent. Ibarrola havia fet la guerra del Francès a Catalunya. Encara recordo haver llegit, en una gaseta d'aleshores, un anunci curiós que venia a dir més o menys: qui hagi perdut una joia a casa de Zambrano que passi a recollir-la..., tot referint-se a la ciutat de Tarragona. Si més no, els historiadors d'aquella guerra l'han donat a conèixer per haver participat a la batalla d'Alcanyís (23-5-1809) on Joaquim Blake va aconseguir derrotar els francesos i on el brigadier Ibarrola que dirigia l'atac de la cavalleria espanyola fou ferit. Un any després, El 14 de maig de 1810 el general Enric O'Donnell va acudir amb dues divisions a socórrer Lleida, que estava bloquejada per l'exèrcit francès d'Aragó, quan la divisió Ibarrola, que anava a l'avantguarda, fou desfeta per les tropes de Suchet.

El febrer de 1820, tenim Zambrano, una vegada més a Tarragona, ara de governador interí de la ciutat, en substitució del compte d'Espanya. Al març, la nit del 8 al 9, el coronel Pedro Perena del regiment de Voluntaris d'Aragó, que dirigí el primer alçament liberal amb èxit a Catalunya, el feu empresonar; això sí, amb tota consideració. Després va treure els soldats al carrer i proclamà la Constitució de 1812. Així s'encetà el període conegut com Trienni liberal al Principat.

Dos anys després, trobem el marqués de Zambrano aveïnat a Amposta. En carta al cap polític de Catalunya (23-4-1822), en la qual es queixa d'aquell Ajuntament, afirma que l'ampostí Fèlix Pons és criat seu des de fa tres anys. Informació coherent del tot amb el document dels protocols del notari d'Ulldecona, Damàs Montrós, de l'any 1820 (els mateixos on consten els capítols matrimonials de Roman Chambó amb Josepa Lluch, el que seria màxim cap dels reialistes de la baixa Catalunya) on consta que les religioses del convent de Santa Maria Magdalena d'Ulldecona reconeixen haver cobrat del Marqués en aquests termes: "[...] reconocemos haber recibido de D. Miguel de Ibarrola, marqués de Zambrano domiciliado a la sazón en Amposta, 900 libras de moneda de plata pago de una pieza de tierra en la Ribera de Amposta". Aquesta transacció s'havia fet l'11 de maig de 1819. És a dir, Zambrano tenia interessos a Amposta des de 1819 i hi va estar aveïnat tot el Trienni constitucional (1820-1823). Hi va romandre sense absentar-se fins la segona restauració absolutista.

A l'obra anònima, Révélations d'un militaire français sur les agraviados d'Espagne, hi diu: "Zambrano [...] S'était fait remarquer à Tortose par son exaltation démagogique et sa haine implacable contre les royalistes. Le libéralisme à cette époque, en fit un héros [...]". És cert que, a la carta esmentada contra l'Ajuntament d'Amposta, usa i abusa d'expressions de marcat ideari liberal per tal de desqualificar l'Ajuntament i aconseguir els seu objectiu en un tema menor, com era determinar si al seu assalariat, Fèlix Pons, li corresponia fer el servei de Veredas o no, i si li corresponia que el fessin també els criats dels terratinents d'Amposta, que n'estaven exents per ser criats. Tot el text de la carta en va ple, d'expressions retòriques com aquestes: "Cuando la ley fundamental de la Nación garantiza la igualdad de los ciudadanos. Mi idea no es la de reclamar privilegios que la civilización del día abomina; sino muy al contrario la igualdad [...] haga entender a este Sr. alcalde, que en una Nación libre las exenciones son prohibidas, y todos debemos contribuir al servicio de la patria". Davant d'aquest escrit, cal plantejar si les afirmacions de la font absolutista pretesament francesa tenen alguna veracitat. La carta ens hauria de fer pensar que, si en un tema insignificant era capaç de desplegar aquesta verbositat, res no impedia que ho fes habitualment en qüestions majors. Els fets posteriors, però, ens fan dubtar seriosament de "sa haine implacable contra les royaliste", ja que el reialista Ferran Garcia Navarro es manifestà amic personal del Marqués, i sabem per aquest i pels papers de sol·licitud de purificació del milicià voluntari Blai Carles que el maig de 1823 les autoritats liberals de Tortosa el van fer empresonar, acusat de conspirar per tal de lliurar la plaça als absolutistes. Ell mateix ens ho confessa en el certificat que va fer a Blai:

"[...] Que el nueve del mes de mayo fue puesto preso y procesado criminalmente por la jurisdicción militar de esta plaza por haberle complicado en la causa que se formó sobre conspiración contra la constitución habiendo permanecido en dicho estado hasta el doce de Julio último en que entraron los realistas en la misma, llevándose los constitucionales al dicho Carles preso hasta Vinaroz y tratándole con la mayor crueldad. Todo lo cual me consta por haber sufrido igual suerte que el referido Carles. Doy la presente en Tortosa a 18 de agosto de 1823. El marqués de Zambrano".

Com ja hem dit, ho confirma Navarro: "Desde que en el castillo se conocieron las ventajas del ataque se dispuso que el Teniente coronel Don Feliciano Pérez con dos compañías de Infantería le apoyase, y yo acompañé esta pequeña columna para tomar las providencias necesarias en la Plaza, y ver si era posible salvar a mi amigo el marqués de Zambrano que se hallaba preso; pero era ya tarde: los enemigos estaban en desorden, su fuga era precipitada, y solo pudimos verlos desde lejos en la calle de San Juan".

El 29 d'octubre de 1823, Ferran VII conferí a Ibarrola el govern de Màlaga que servia interinament. L'any 1825, en caure del ministeri de la Guerra l'absolutista Aymerich, Ibarrola el succeí. Fou l'únic ministre de la Guerra en tot el segle XIX que va ocupar set anys seguits el càrrec. Reconstituí l'exèrcit de manera que: "A la tenaz tarea del marqués de Zambrano se debió que al acercarse un nuevo tiempo de conflictos, España tuviese un Ejército capaz de defender las instituciones creadas [...] Con Zambrano volvieron a ejercer el mando muchos generales que habían servido el régimen liberal, y en 1829 se confió a Rodil la creación de los carabineros, fuerza en la cual Rodil reclutó a lo mejor de la oficialidad liberal de 1820".

Ell va aconseguir que pràcticament la meitat del dispendi del pressupost de la monarquia se l'emportés el ministeri de la Guerra. Dels pressupostos generals de 1831, de 599.516.563 rals de billó pressupostats en despeses, 254.608.326 li corresponien.

Fotografia Ibarrola de: https://es.wikipedia.org/wiki/Miguel_Ibarrola_Gonz%C3%A1lez

Amadeu Muria

El brigadier Acensi Nebot, el Frare, antic guerriller de la guerra del Francès, liberal accelerat durant el Trienni liberal, rep la confidència que cent cinquanta facciosos han de baixar de Xerta, la matinada del 19 d'octubre de 1822, a calar foc a les cases de dos o tres liberals del barri de Jesús, situat a tres quarts d'hora de Tortosa.

A les tres del matí d'aquell dinou d'octubre, una partida de vint-i-sis soldats, divuit cavalls i set milicians voluntaris a les ordres del capità Ramon Ferré surt de Tortosa cap a Jesús per tal de sorprendre els reialistes. A l'alba es presenten a la bora de cent facciosos. El capità Ferré divideix la seva columna en dues parts, les quals ataquen els rebels i aconsegueixen dispersar-los. Els persegueixen fins Aldover. Els absolutistes tenen set morts, i catorze ferits que s'emporten a Xerta, una de les seves bases d'operacions, des de la qual fustigaven Tortosa i encontorns, els liberals no tenen baixes en aquesta primera acció.

A les nou del matí, una de les dues seccions de la columna torna a Tortosa, mentre el capità Ferré, amb onze soldats i el milicià Sastrús, encara persegueix un grup de trenta reialistes que en veure's empaitats sembla que es desempallegaren de les armes tot llençant-les a l'Ebre o per la seva ribera. Roquetes, davant Tortosa, a la dreta del riu, al llarg de totes les guerres carlistes, ha estat lloc de pas, i fins i tot de sojorn, per a les faccions. Aquella nit, una altra partida de reialistes havia dormit a Les Roquetes sense que se sabés a Tortosa. Aquesta darrera partida en sentir els primers trets, surt de Roquetes pel camí de Xerta i a la Torre d' en Corder topa amb els tretze liberals carregats amb les armes abandonades. Comença l'intercanvi de trets, els absolutistes demanen per tres cops als liberals que es rendeixin. Els soldats menyspreen l'oferta de rendició les tres vegades, tot i la desproporció de forces. Acabades les municions, la lluita segueix cos a cos, a baioneta calada. Els liberals són massacrats. Moren sis soldats i els facciosos s'emporten presoners els altres sis a Xerta, el milicià Sastrus, a qui donen per mort, roman a terra immòbil amb dos o tres ferides greus de baioneta.

A les 11,30 del matí, se sap la notícia a Tortosa; mitja hora després, un destacament del regiment de Cantàbria acudeix a recuperar els cossos a la Torre d'en Corder. És aleshores que troben en Narcís encara viu. La premsa li atribueix aquesta darrera dita: " yo muero si no hay remedio pero muero con la dulce satisfacción de morir como hombre libre y no como cobarde, perjuro y faccioso, como hace pocos días murió Rafael mi hermano". Discurs que ens descobreix una altra mort, una mort silenciosa i ignorada, la del rebel Rafel Sastrús, de qui podem confirmar que efectivament va ser afusellat aquell mateix any a Vinaròs.

Narcís es traslladat amb llanxa, sobre un matalàs, a Tortosa on arriba a dos quarts de dues del migdia. A les quatre de la tarda mor. L'endemà els absolutistes afusellen els sis presoners a Xerta. Va córrer el rumor que feren servir de tacs per municionar les armes les cintes verdes, que portaven els soldats amb la inscripció ambigua i radical: constitución o muerte.

Des d'ara, els corresponsals anònims que descriuen els fets al Diario de la Ciudad de Barcelona i a La Reacción Liberal deixen de banda la resta de víctimes i se centren en realçar l'enterrament solemne de Narcís Sastrús el dia 21 d'octubre de 1822. Un acte de catarsi liberal a Tortosa que contribuí a radicalitzar un ambient ja prou exaltat. Del fèretre, adornat de llorers, flors, jeroglífics que fan referència a les glòries militars, en surten quatre cintes negres. Al peu un cartell on es pot llegir:

El hijo de la vida más preciosa
La inexorable parca ha ya cortado,
La muerte de este atleta de Tortosa.
Mil llantos liberales ha causado.
Se batió con valor, acción gloriosa,
La patria defendió con pecho osado;
Era libre, murió, más con victoria,
Y el campo del honor llenó de gloria.

El fèretre desfila portat per sis granaders, mentre el coronel del regiment de Cantàbria, un agregat a la plana major de la plaça i dos tinents coronels sostenen els extrems respectius de les quatre cintes negres que sortien dels quatre cantons del taüt. Precedeixen el fèretre, oficials i suboficials de la guarnició de la plaça, seguits de les confraries i comunitats religioses dels franciscans, dominics, i demés clergat amb el capítol de la Catedral. Darrera, els pocs milicians que tenen uniforme, les companyies de granaders i casadors de Cantàbria, el governador militar Joan Millán i el segon alcalde constitucional Baptista Vergés amb l'ajuntament. Tanquen el seguici els músics de Cantàbria que toquen sonates patètiques. Els veïns de Tortosa acapararen els tres-cents ciris que hi havia a les cereries de la ciutat. Cal pensar que les persones que porten els ciris flanquegen el seguici en fila doble a dreta i esquerra tal com encara es fa a les processons.

Afirma el corresponsal del Diario de la Ciudad de Barcelona : "Puede muy bien jactarse Tortosa de no haber visto en su recinto otro espectáculo más brillante y patético"₁. El corresponsal de La Reacción Liberal amb termes semblants, qualifica l'acte d' espectacle grandiós que ha ofert el poble més decidit pel sistema constitucional i afegeix:

"... la Nación se persuadirá del buen sentido que va desplegando Tortosa por el sistema constitucional, y que si esta ciudad ha tenido la desgracia de que en su seno se abrigasen y aún existen algunos enemigos, Tortosa con la dócil y sencilla masa que forman sus hijos y con autoridades tan decididas y patrióticas como ahora la rigen, acabará con los espúreos, dando a la España repetidas pruebas de no ceder a otros pueblos en adhesión al sistema _²".

A la tomba un acrònim:

N No te entregues al llanto, caminante,
A A la vista del campeón que aquí reposa,
R Repara que su muerte fue gloriosa,
C Considera un fin que fue triunfante;
I Incansable su brazo de diamante,
S Seguro de alcanzar lo que apetece,
O Ocasiones encuentra y se enardece,
S Sabiendo defender la ley reinante
A Acomete al faccioso y le atropella,
S Sabe no prender y a dos dar muerte,
T Tala incansable el campo, cual centella;
R Recibe el primer golpe que, aunque fuerte
U Ufano se resiste, y por lucirse
S Sabe morir primero que rendirse.

¹ Diario de la Ciudad de Barcelona. 23/11/1822. n. 171, pàg. 359.
² La Reacción Liberal. 5/11/1822. pàg. 269. Per R.V. de C.



El Trienni Liberal
A les acaballes de 1822, les partides reialistes, que defensaven la restauració de Ferran VII com a rei absolut, es desplaçaven per la dreta de l'Ebre i ocupaven poblacions com Móra d'Ebre i Xerta, mentre Tortosa s'havia anat transformant en un bastió dels liberals accelerats.