Precarlisme i carlisme a l'Ebre

El delicte que va fer més rebombori al territori fou el segrest de dos vinarossencs el maig de 1847 quan la guerra dels Matiners a l’alta Catalunya ja era un fet i ja havia arribat en algunes comarques de Tarragona, quan la dreta de l’Ebre encara gaudia d’una pau relativa amb la presencia d’algun malfactor i l’alerta de les autoritats militars per tal que no s’hi estengués la presencia de Matiners, cosa que acabaria passant els darrers mesos de l’any.

Al terme del Ballestar, a la Tinença de Benifasà, l’onze de maig un grup de persones de Vinaròs eren a la fàbrica de Ferro del Ballestar, dins la Tinença, al costat del camí de Benifassà i a una hora de distància de la Sènia. Entre elles el jutge de primera instància, el que ho havia estat anteriorment, Galiano, que sembla era soci del primer en l’explotació de la fàbrica, alguns criats seus, un grup de senyores i el fill de l’alcalde, Francesc Cabadés, tots de la mateixa població, amb l’excepció de Josep Cid de la Sènia que havia estat milicià nacional.

Estaven “els senyors” gaudint de la migdiada, cap a les quatre de la tarda, quan es van presentar a l’indret cinc malfactors ben armats, alguns disfressats amb barbes postisses, que feu sospitar als presents que serien del territori tot pretenent no ser reconeguts. Els intrusos van preguntar als criats qui eren el jutge de primera instancia de Vinaròs i el fill de l’Alcalde; en baixar aquests de les habitacions a mig vestir els demanaren al jutge i a Cabadés que s’acabessin de vestir i els exigiren pel seu rescat 60.000 duros (també es van difondre les xifres de 50.000 duros i 30.000 pesos) , amb l’amenaça que si no pagaven els afusellarien.

Cridàva l’atenció el fet que L’exjutge Galiano, al que no molestaren, portava un rellotge amb una cadena d’or i no li van prendre, ni tampoc van robar res a la resta de presents, només van agafar les armes de caça que hi havia per observar-les, però les menystingueren per ser de pistons. S’emportaren els segrestats a cavall, els tractaren bé i es feren acompanyar d’un criat. Van advertir als presents, que no sortissin de la casa ni avisessin ningú, sinó a partir de les cinc, amb pena de vida per als ostatges si no complien l’advertència. Al cap d’un temps, va tornar el criat amb els cavalls i una nota escrita pel jutge. Uns traginers els van veure al camí de Fredes, l’única pista que es va tenir dels fugitius.

A la nit fou alertat el comandant del destacament de la Sènia, tinent coronel Miguel Nogueras, tot seguit oficià al comandant de la Pobla de Benifassà per tal que s’unís pel matí a la batuda que pensava fer amb la columna militar que comanava i els sometents de la Sènia i pobles veïns. Tan la batuda, com les posteriors indagacions foren infructuoses, en canvi les autoritats creien haver identificat tres dels malfactors, es va descartar que fossin Matiners vinguts de Catalunya com es va pensar a primera hora. Segons indagacions fetes a Batea i a la mateixa Sènia, els bandolers serien els mateixos que anteriorment havien robat a la casa del capellà de Batea i en un mas del terme de Vall-de -Roures.

El comandant general de Tarragona amb data 19 de maig comunicava al Capità General del Principat que havia ordenat al comandant Nogueras que els perseguís sense descans fins aconseguir la alliberació dels ostatges i l’extermini dels criminals. Tornant als delinqüents aquests serien amb tota probabilitat: Vicent Martí i Joan Solà, naturals de la Sènia amb N. Borràs de Vallibona. No hi ha constància que les autoritats els aconseguissin; en canvi, si és cert que abans d’acabar el mes tornaren a casa els ostatges després d’haver pagat un rescat de 40.000 rals, encara que hi hagué diari que va difondre xifres de sis dígits, això sí també en rals.

Fonts:
Diario de Barcelona. 21 de maig de 1847, p.2
Diario de Barcelona. 23 de maig de 1847), p.3
La Esperanza. Madrid, 25 de maig de 1847, p.2
El Espectador. Madrid, 27 de maig de 1847, p.3
La Unión. Madrid, 31de maig de 1847, p.2
El Eco del comercio, 1 de juny de 1847, p.2

La Política matrimonial de Balmes

Abans, de començar la guerra dels Matiners es van fer negociacions entre les dues branques familiars dels Borbons, per solucionar d'una vegada els problema dinàstic d'una forma prou raonable; es projectà el casament del comte de Montemolin amb la reina Isabel II, era la formula balmesiana per aconseguir una reconciliació nacional. Malgrat les converses entre les dues parts, el regi enllaç no va ser possible, a causa de la ingerència d'Anglaterra i França.

El projecte de Jaume Balmes i Viluma proposava per posar fi a la discòrdia civil el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill del nomenat pels carlins Carles V. però el projecte va fracassar i Isabel es va casar l'octubre del 1846 amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó. Balmes explicava Així els objectius del seu projecte que defensava al seu diari El Pensamiento de la Nación:

"Este matrimonio tiene dos objetos, uno dinástico, otro político. El dinástico consiste en la extinción de la cuestión dinástica, cerrando para siempre la puerta a las pretensiones al trono. El político se cifra en fortalecer el poder real, atrayendo alrededor del trono el numeroso partido que apoya a la rama proscrita;"₁

Balmes potser va menystenir que totes les potències d’Europa hi estaven interessades en l’afer. Per fi va ser França qui se’n va sortir amb la seva amb l’enllaç esmentat, i Palmerston, cremades les opcions dels progresistas espanyols dels qui era valedor, en fracassar la revolució a Madrid a la qual es va demostrar que l’ambaixador anglès havia donat suport, motiu que porta a expulsar-lo del país. Aleshores Palmerston va entrar en negociacions amb el comte de Montemolin, que s’havia escapat de Bourges (França) sembla que amb l’ajut anglès i que va fer cap a Londres. La premsa anglesa descrivia, dia sí i dia també, com era de ben tractat Montemolin pel govern Anglès. Cabrera procedent de França d'on fugí d'amaget a la capital Britànica, es reuní a Carles VI. Només el reconeixement de la constitució de 1837 separava Montemolin de Palmerston.

“Aunque no eran viables las proposiciones de lord Palmerston, se seguia las conversaciones, y habiendo llegado a Londres el infante Don Fernanado. También este participó en ellas. Fracasaron los propósitos de lord Palmerston y del Gabinete inglés. Pero, en honor de la verdad, debe decirse que no demostró su mal humor, ya que siguió teniendo por Carlos VI las mismas consideraciones, otorgándole igual libertad y auxiliando a los carlistas en lucha en España, con envió de armas.”₂

La Guerra dels Matiners, la segona guerra carlina a Catalunya, s'encetà amb  el setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona (un mes abans de l'enllaç d'Isabel II), i va durar fins al 1849. Hi ha qui la veu com una revolta catalana contra el govern de Madrid, creiem que és part de la veritat però no pas tota, la qüestió dinàstica seguia pesant i l’exili carlista també. Tristany que no va aconseguir consolidar l'alçament fou pres i afusellat el 1847.

El dia 18 de maig del 1848, l'oncle de la reina Isabel II d'Espanya, Carles Marià Isidre de Borbón, Carlos V, abdica els seus drets i la "Corona" a favor del seu fill, Carles Lluís Maria de Borbón, comte de Montemolin. Els carlins el nomenaren Rei amb el nom de Carles VI. En entrar Ramón Cabrera, també conegut per compte de Morella i el Tigre del Maestrat, la guerra va prendre un impuls que va desgastar diferents capitans Generals de Catalunya fins la retidada de Cabrera a França.

¹Puga, Maria Teresa, El matrimonio de Isabel II . Pàg.173. Tot citant un escrit de Balmes a Viluma.

²Ferrer Melchor, Historia del tradicionalismo español: Negociaciones de Carlos VI con lord Palmerston. Pàg. 82.

El període de la guerra dels Matiners (1847-1849) a Catalunya, amb els governs autoritaris del liberalisme moderat, la figura predominant del qual va ser el general Ramón María Narváez y Campos, conegut també com el Espadón de Loja (Granada) vingué precedit d’una sèrie de robatoris i actes de violència pels que es qualificaran en general de Trabucaires entre altres desordres socials que foren reprimits amb duresa. La subjectivitat de les autoritats alhora d’identificar una falta o un delicte produí la sobre reacció d’aquestes generalitzant els empresonaments, càstics i deportacions, el general Manuel Bretón capità general de Catalunya, que fou governador de Tortosa a l’inici de la guerra dels Set Anys i que pretengué deportar Ramón Cabrera a Barcelona, ara es dedicava a deportar a Tortosa sense consideracions aquells que considerava perillosos a la capital del Principat o els feia tancar a la Ciutadella.

El 23 de gener de 1846 es produí un robatori entre els termes de Cretes i Arenys, foren assaltats per cinc homes armats Pasqual Ovegero, Miquel Ovegero, Maria Carbonell, Francisca Carbonell, Teresa Giménez, Joana Obegero y Josep Carbonell, del comerç, uns veïns d’Ulldecona, altres de Tortosa i d’Horta de Sant Joan. Els van sostreure 18.800 rals de billó. Els alcaldes de Beseit, Cretes i Lledó prengueren mesures en persecució dels lladres però no s’aconseguí trobar-los.

La primera notícia que tenim dels lladregots Miquel Ferrús de Flix, de malnom Asconet (que també hem trobat transcrit com Asconé), i de Josep Millanés de Riba-roja ens la proporciona Vicent Rosell jutge de primera instància del partit judicial de Gandesa, que el gener de 1846 procedeix criminalment contra tots dos, pel robatori de vuit unces moneda i altres efectes a Blas Brull i Rafael Cavallé de Tivissa; als quals concedeix vuit dies de terme per presentar-se reixes en dins de la presó de Gandesa.

Asconet i Millanés no només desobeïren l’ordre del jutge sinó que el mateix mes assassinaren a Flix el regidor degà del 1845 d'aquesta població, davant la família, en una seva finca on eren amb motiu de la collita d’olives.

Tods dos en busca i captura foren perseguits pels Mossos d’Esquadra amb la col·laboració de l’exèrcit i fins i tot de particulars. Al Juny el caporal dels Mossos de Móra d’Ebre Alexandre Poll va detenir Silvestre Sales, Josep Cervelló i Jordà, Francisca Mata àlies la Fanga, i Maria Rosa Mata, a qui ocupà un punyal entregat per Asconet per que li fes fer una beina, tots veïns de Flix acusats de còmplices i col·laboradors dels delinqüents.

El 19 d’agost els Mossos Manuel Serra i Gaspar Vergés amb els paisans Ferran Blach i Josep Alabart, apostats a Flix per tal de sorprendre els malfactors,  van veure'ls baixar pel sender de Vingalí de Cremadís, els donaren l’alt en nom de la reina, que Millanés contestà descarregant el fusell que portava, amb la bona sort d’Alabart que veia com els trets només li cremaven la faixa i la camisa, tot seguit els Mossos van disparar les seves carrabines que van deixar mort Millanés mentre Asconet aconseguia escapolir-se amb la foscor de la nit.

A primeries de gener del 1847 el caporal de la nomenada Esquadra auxiliat de tropa de l’exèrcit captura Sebastian Roca veí d’Ayllón, a Antonio Grau i a Josep Serra d’ Ascó per relacionar-se i haver menjat amb Asconet; foren lliurats al comandant d’armes de Gandesa.

Pocs dies després el referit caporal trobava amagat a la teulada de la casa de camp de Josep Masip, de malnom Cremadís, un fusell carregat que pertanyia a Asconet i que també entregà al mateix comandant d’armes.

Tota l’activitat del caporal Alexandre Poll i el seu destacament de Mossos d’Esquadra de Móra d’Ebre no va ser prou per capturar el perseguit. Es va acordar amb els paisans Josep Artiga i Francesc Baiges coneixedors del territori que es valguessin dels seus mitjans per donar mort a Asconet. Entre  5 i 6 de la tarda del 13 de gener, hora en què sortia de la masia del senyor Ramon Alabart al terme de Sant Joan de la vila de Flix, Josep Artiga es va trobar tot de cop amb ell, i l’ Asconet li posà el fusell al pit, si més no Artiga aconseguí fer-lo caure a terra, i mentre lluitava cridà a Baiges que acudí als crits i entre tots dos acabaren amb l’existència del lladregot. El cadàver del qual fou enterrat al cementiri de la vila de Flix.

Segons la premsa de l’època: habiendo causado una alegría extraordinaria a los dos pueblos de aquel contorno (Flix i Riba-roja). Por quedar libres de las atrocidades con que tenía amedrentados a sus pacíficos habitantes.

Les fotografies de Flix i Riba-roja pertanyen a l'Institut Cartogràfic i Geològic  de Catalunya.