Trens

La nit del 8 de setembre de 1872 al barranc de Sant Jordi a la província de Tarragona es produí l’accident de tren més greu a l’estat espanyol fins aleshores. Una turmenta i una riuada tote dues fora de mida van erosionar un dels terraplens que donaven continuïtat al pont del ferrocarril, cosa que feu descarrilar la locomotora i darrera d’ella els vagons que es precipitaren al fons del barranc. L’accident tingué ressò a tota Espanya, però avui dia és un desastre oblidat i molt poc conegut. En l’article pretenem donar a conèixer aquest succés, reconstruir, en la mesura que permeten les fonts disponibles, els fets, i mostrar com es va difondre la desgràcia mitjançant el telègraf, el correu i la premsa.

Sumario

La noche del 8 de septiembre de 1872 en el barranco de Sant Jordi en la provincia de Tarragona se produjo el accidente de tren más grave en España hasta entonces. Una tormenta y una riada ambas extraordinarias erosionaron uno de los terraplenes que daban continuidad al puente del ferrocarril, lo que hizo descarrilar la locomotora y detrás de ella los vagones que se precipitaron al fondo del barranco. El accidente tuvo eco en toda España, pero hoy es un desastre olvidado y muy poco conocido. En el artículo pretendemos dar a conocer este suceso, reconstruir, en la medida en que permiten las fuentes disponibles, los hechos, y mostrar cómo se difundió la desgracia mediante el telégrafo, el correo y la prensa.

Abstract

On the night of September 8, 1872, the most serious train accident in Spain up to that time occurred in the Sant Jordi ravine in the province of Tarragona. A storm and a flood, both of which were out of proportion, eroded one of the embankments that gave continuity to the railway bridge, which caused the locomotive to derail and, behind it, the wagons plunged to the bottom of the ravine. The accident had repercussions throughout Spain, but today it is a forgotten and little-known disaster. In this article, we aim to publicize this event, reconstruct, as far as theavailable sources allow, the facts, and show how the disaster was spread by telegraph, mail and the press.

La Inprenta de Barcelona publicava el dijous dia 12 dos reculls de premsa que d’alguna manera es complementen; en l'edició de matí, el de La Redención del Pueblo de Reus: una descripció quasi fotogràfica de l’escenari dels fets; a l’edició de tarda, retallava el final d’un article del Diario de Tarragona que sembla una auditoria del resultat de l’accident. 

De La Redención del Pueblo de Reus, mostrem nous detalls de la catàstrofe del barranc de Sant  Jordi. L'aspecte que presentava ahir al matí el lloc dels fets era imponent, la seva vista comprimia el cor. Una gran part del barranc es veu ocupada per un immens toll d'aigua, del qual sobresurten, prop del terraplè, un munt de carruatges de passatgers apilonats, uns enfonsats al fang, d’altres servint de base als que són a sobre, tots fets estelles. Destrossada la màquina, i bolcat a la llera del barranc el furgó de cap. 

Els treballs per a l'extracció dels cossos dels passatgers continuen amb molta activitat: dues bombes treballen alhora per buidar l’aigua d’un vagó, que es tem es trobi ple de cadàvers. El metge senyor Alonso, cap de Sanitat de la província, i el senyor Solà, facultatiu de la línia, proveïts de les seves farmacioles procedeixen a la primera cura dels afectats [...]

Els cossos descoberts fins ara pugen a 19 i el de ferits a 34 (Les xifres no corresponen a la realitat, els morts in situ foren 17 i els lesionats no passaren de 30). Entre els primers, a més dels que dèiem ahir, hi figuren un senyor Ezpeleta, dos comerciants francesos i una senyora d'alta posició social. El cadàver del general Fulgencio Smith juntament amb vuit despulles més van ser conduïts ahir a les dues del migdia a Tortosa, on la guarnició li va rendir els honors
d'ordenança. ³

El Diario de Tarragona acaba el relat de la tragèdia del pontó de Sant Jordi amb la següent nota que detalla en breus paraules el malaguanyat succés: màquina i tènder, maquinista i fogoner morts sota la ferralla; primer furgó, cap de tren i conductor d'equipatges morts al seu lloc, i el brigada al mar; cotxe de tercera, dos indemnes, quatre ferits i cinc cadàvers; vagó de primera: primer departament, un empleat il·lès; departament central, general Andia contús, el fill i un ajudant sans i estalvis; tercer departament, general Fulgencio Smith i cinc persones més; d'elles, una salvada, una ferida i quatre morts (de fet foren cinc); al carruatge de segona classe, els passatgers que hi viatjaven van resultar part, incòlumes, i part, ferits; vagó de tercera, els viatgers ferits o il·lesos; cotxe correu, tothom va sortir indemne; furgó de cua, el guarda fre i quatre guàrdies civils sans i estalvis, com ja havíem avançat.

Total 17 cadàvers, dels quals tres no es pot determinar en quin cotxe viatjaven. Dilluns es van extreure 5 cossos, dimarts 11 i dimecres se’n va recuperar un del mar. El furgó de cua va quedar a la via; els altres cotxes, així com el furgó de cap, han quedat completament destruïts. S'estan fent gestions per esbrinar positivament el nombre de passatgers que conduïa el tren. El mateix diari, la Inprenta, en l'edició de la tarda, ens informa que l’onze al matí van tornar de Tortosa el senyor governador de la província Daniel Balaciart i el cap de Foment Pedro Juncosa, i que els dos banquers de París que van ser víctimes de la desgràcia eren el baró d'Ezpeleta i el marquès de Saizenay. ⁴

Del departament del cotxe de primera què ocupaven set persones, només es van salvar dos viatgers: el senyor Miralles, enginyer i gerent de la canalització de l'Ebre, i el baró Thoreau, de nacionalitat francesa; hi deixaren la vida els altres cinc: el general Fulgencio Smith, el marquès de Saizenay, el baró d'Ezpeleta, el senyor Luque i un passatger sense identificar. Els cadàvers d'aquestes cinc persones oferien signes d'haver mort de la mateixa manera. Tots cinc mostraven un cap i coll inflats, i altres senyals propis de l'asfíxia per submersió.

La Discusión de Madrid ens facilita setze noms de les disset persones que van perdre la vida aquella nit. Cinc van ser els empleats de la companyia de ferrocarrils, el cap de tren Antonio Samper, el conductor d’equipatges Francisco Pérez, el cap de brigada Tomás Jiménez, que anaven en el furgó immediat al tender i el maquinista Tomás Catalá amb el fogoner Luis Serrano que anaven a la locomotora. Els passatgers marqués de Saizenay i baró d’Ezpeleta tots dos francesos i relacionats amb els interessos de la Real Compañia de Canalización del Ebro, Manuel Luque enginyer de mines, el general Fulgencio Smith, Antonio Marín comerciant de Córdoba, José Vela representant de la casa Santa Cruz de Cartagena, Catalina Bordés de nacionalitat francesa i la seva filla de set anys Hortensia Ladevèze, Jaime Nicolau, Vicente Ulledolins [sic] (possiblement Ulldemolins) de Cádiz i la nena de dos anys María Galdón. Si més no hi hagué una divuitena víctima que traslladada amb ferides greus a Tortosa no hi sobrevisqué, es tractava de la senyora Micaela Sáez y Barberá d’avançada edat. ⁵ 

Dels supervivents pocs se n’identificaren, pel fet que la majoria seguiren de seguida el viatge o tornaren a casa, i dels ferits traslladats a Tortosa no se’ns diu pràcticament res. Tanmateix, hem pogut espigolar un parell d’informacions, una a Espurnes de la llar: “En lo tren siniestrat hi van molts tortosins que, afortunadament surten ilesos. Entre atres venen lo sinyó Pepe Dolz, pintó, y la barcada o mariners de Pantaleón”. El llibre també ens clarifica el motiu i destí del viatge del malaguanyat Fulgencio: “el general Smith venia a Tortosa pera ser padrí de Lluís Guzmán de Villoria” ⁶ ; l’altra a La Época, on llegim que: “el senyor Gorrindo (Rafael María Gorrindo y Castro, senador per la província de Córdoba) era un dels passatgers del tren correu de Tarragona a València, enfonsat al pont de Sant Jordi, que s’havia salvat de la calamitat, i que va patir únicament lleus contusions” ⁷ .

____________

3. La Inprenta  (Barcelona), 12 de setembre de 1872, Matí Edició, p. 3 i 4.

4. La Inprenta  (Barcelona), 12 de setembre de 1872, Tarda Edició, p. 2.

5.  La Discusión  (Madrid), 13 de setembre de 1872, p. 3.

6.  Vergés Paulí, Espurnes de la llar costums i tradicions tortosines, vol. 2, p. 97.

7.  La Época  (Madrid), 11 de setembre de 1872, p. 3

Alguns dels supervivents van resultar proverbials per ajudar a les altres víctimes abans que no arribés auxili extern, el relat dels primers moments el transcriu La Nación d’un diari de Barcelona que no especifica. Se sentí la veu salvis qui pugui, però la majoria dels passatgers supervivents desconcertats o aterrats no gosaven moure’s, els llamps i els trons continuaven sense interrupció. Un jove de 22 anys que anava al vagó de tercera, més animós que la resta, mirà de salvar-se i decidí anar escalant els vagons en direcció al terraplè. Va protegir-se la mà amb un mocador per trencar els vidres de les finestretes que utilitzà d’escalons; així ho va fer amb una del vagó de primera que se sostenia sobre el de tercera, tot aprofitant la lluminària dels llamps per assabentar-se de la situació general; ho repetí amb els altres cotxes fins arribar al darrer vagó a tocar del terraplè. El seu sogre, home gran, el seguí amb grans dificultats perquè s’havia fet mal a la cama dreta i tenia ferida la mà esquerra, de manera que pujava amb el suport dels colzes clavant-se els vidres als braços. Uns i altres van anar seguint l’exemple del jove, tot esperant els llamps per orientar-se i continuar endavant fins que aconseguien arribar al darrer vagó. Tanmateix, com veurem després, no tothom aconseguí sortir-se’n. 

El general Andía que anava en un dels departaments del cotxe de primera amb dos ajudants seus, fill i cosí, va trencar a cops de puny els vidres d'una de les petites finestres laterals del departament, cosa que va permetre que ell i els ajudants sortissin del vagó sense patir més que un cop al genoll, el general, i uns esgarranys a la mà. Una de les primeres actuacions del general fou la d'enviar a l’empleat de la companyia de ferrocarrils, el guarda fre, que com ja hem dit havia resultat il·lès, a l’estació de l’Aldea per tal de reclamar ajut de tota mena per telègraf a Tortosa. El pobre home travessà el pont i aconseguí arribar a l’Ametlla contra la tempesta, encara que tot xop i visiblement aterrit, va donar l’alerta al cap d’estació i a l’alcalde i des d’allí es van sol·licitar socors a Tortosa. La tragèdia, però, tingué una segona part. Quan passat un temps, les darreres víctimes encara lluitaven per ascendir al terraplè, el temporal incrementà la intensitat; es va sentir un soroll espantós i el cel descarregà una mànega d’aigua impressionant que glaçà tothom; aleshores els cotxes van acabar d’estavellar-se i van aixafar els passatgers que encara s’enfilaven pels vagons trencats.

 Els crits dels dissortats es confonien amb els trons i el soroll de la mànega d’aigua que estava descarregant. El sostre d’una casa vella que hi havia a prop s’enfonsà i els habitants demanaven a crits un ajut que no se’ls va poder donar. El darrer passatger que havia pogut encimbellar-se va quedar immobilitzat amb el peu enganxat en una escletxa d’un vagó i cridava que el salvessin. Els guàrdies civils que havien ajudat tothom no sabien que fer i li proposaren com a única solució, com que no disposaven de mitjans, si es deixava tallar el peu enganxat, cosa que es negà tot adduint que preferia morir arrossegat per l’aigua. Sens dubte el personatge era el baró Toureau que sabem va estar convalescent d’una ferida al peu a Tortosa. ⁸

L’alcalde de l’Ametlla de qui no hem aconseguit el nom, va arribar abans que ningú al lloc dels fets acompanyat d’una parella de la guàrdia civil, i alguns carrabiners i veïns, encara que sense els mitjans bàsics per oferir uns primers auxilis. No seria fins a les cinc de la matinada, que en arribar el tren de Tortosa amb el servei mèdic adient i els estris necessaris per poder curar els ferits, quan se’ls va poder oferir una assistència amb garanties.

____________

8.  La Nación  (Madrid), 15 de setembre de 1872, P. 2.

El corresponsal del Diario de Barcelona fou escollit pel jutge del tribunal de primera instància de Tortosa senyor Trabadilo per exercir d’escrivent en el lloc dels fets en absència del titular, a qui no s’havia pogut localitzar. Sabíem d’antuvi que aquest corresponsal havia de ser Sinesi Sabater, però n’havíem perdut la referència, fins que hem aconseguit el seu perfil biogràfic que La Verdad de Tortosa va publicar amb motiu de la seva mort, quan era el procurador degà dels tribunals de Tortosa, on afirma entre altres dades: “Colaboró además en algunos periódicos con muy buen celo, demostrando muy claro entendimiento e imparcialidad, habiendo sido corresponsal de La Dinastia y del Diario de Barcelona”. ⁹ En una primera carta al Diario de Barcelona amb data 9 de setembre tramesa des de Tortosa, malgrat això, escrita al barranc de Sant Jordi, el corresponsal informa: He estat testimoni presencial i oficial, a la gran catàstrofe, a l'esgarrifosa desgràcia per la qual ha passat aquesta ni darrera el tren correu que sortí ahir, dia 8, de Barcelona en direcció a València, a les cinc de la tarda. Després de posar-se en marxa el tren a l'Hospitalet, es va desencadenar una horrorosa turmenta d'aigua, trons i llamps que no havien vist mai aquells 60 o 70 desgraciats passatgers que corrien ignorants a una mort pròxima.

Més endavant seguia amb la proesa del guarda fre: aquest valent empleat tot i que plovia a mars en aquells funestos moments, va poder salvar el precipici i avisà al cap d'estació de l'Ametlla, qui va telegrafiar de seguida en aquesta estació demanant tota mena d'auxilis. Aleshores, era a l'estació el senyor Zoroa (coronel Miguel Zoroa), governador militar d'aquesta plaça, que esperava al general Andía que havia de venir amb el tren. Entre aquest senyor i l'actiu cap d'estació de Tortosa es van prendre les mesures més oportunes perquè fossin avisades les autoritats, els metges i les persones que poguessin ser d'alguna utilitat. Així, prop de la una de la nit ja estava el tren preparat. A tres quarts de dues, va poder marxar el tren amb tot el necessari i amb un personal, que sota la tremenda tempesta que regnava, estava desitjós de poder prestar ràpidament auxili a les víctimes.

Aquest ferrocarril va sofrir també molt en la curta travessia i va haver de retrocedir perquè les vies estaven cobertes d’aigua als descampats del Perelló. Seguí després, i a la matinada va ser rebut amb llàgrimes als ulls pels passatgers ferits, que havien escapat de miracle d'una mort que veieren tan de prop.El quadre que presentava el lloc dels fets és indescriptible. Els vagons eren un munt d'estelles que es veien clavades a les entranyes d'un gran nombre de cadàvers; en els que sobrevisqueren es veia el terror dibuixat a les seves cares i es respirava un aire que glaçava la sang.

Refets d'aquesta primera emoció, va disposar el jutge Tirso Trabadillo que cada funcionari complís els seus sagrats deures. Els metges Àngel Lluís, Daniel Fernández, Enrique Juan i Rafael Andreu curaren a tots els ferits en companyia del doctor Soler de Tarragona, que va arribar després en un tren de socors, d’aquella ciutat. Els morts eren buscats entre els vagons i alguns van ser trobats al mar. Aquests foren els empleats a la màquina. Per acabar dona el nom d’alguns dels morts i la xifra de 30 ferits entre ells sis o set de greus i es despedeix: Demà donaré més detalls, ja que avui no m'és possible perquè escric al camp sobre els genolls. ¹⁰

____________

9. La Verdad  (Tortosa), 3 de maig de 1901, Semanal Edició, p. 2.

10. Diario de Barcelona  (Barcelona), 11 de setembre de 1872, p. 11.

El mati següent, 9 de novembre, arribaren dos trens més de Tarragona, i un de València, amb ells es desplaçaren al lloc dels fets el governador civil de la província i enginyers de la companyia ferroviària. Estaven treballant personal de les brigades del ferrocarril i voluntaris de les poblacions veïnes. Alguns amb destrals destrossaven la fusta dels vagons per poder accedir a l'interior en cerca de ferits que hi poguessin romandre. Els enginyers, que volien conservar l’estructura dels vagons per tal de recuperar-los, van fer parar aquestes operacions de rescat, incidència que els va enfrontar a l’opinió del governador:

El governador de Tarragona va haver de fer ús de tota la seva energia per repel·lir les dificultats que oposaven aquells senyors, i anunciant-los que per a ell valia més la salvació de la vida d'un home que tots els interessos de l’empresa, va cridar a aquells paisans i els va convidar que treballessin a 8 rals de jornal i s'allistessin tots. ¹¹

Es tornaren a posar a treballar, però no consta que es rescatessin més supervivents, en canvi, s’extragueren cadàvers en un estat horrorós. N’hi havia un que tenia travessades les galtes de part a part per una estella, un altre tenia clavada una fusta que li entrava per l’espatlla i li sortia pel pit, una dona estava tan destrossada que ningú va poder reconèixer-la i el vestit tan esgarrat que la deixava gairebé nua. Tot seguit començaren a traslladar-se els accidentats al tren que els havia de portar a Tortosa, i se seguí feinejant sense parar fins que ja fosc es tingué la seguretat que ja no quedava ningú més viu per rescatar.

Quan arribà el tren amb els damnificats a Tortosa, s’estaven celebrant les festes majors i les músiques recorrien els carrers. Immediatament, es feren parar les músiques, se suspengué el corre bous que hi havia preparat a la tarda, i la ciutat passà la resta del dia en silenci en senyal de dol.

La gent acudia a l’estació amb l’ànsia d’atendre els ferits, que van ser portats a l’hospital militar on acudiren el personal sanitari militar i civil. Al jove de 22 anys el duien en braços, i com tenia el vestit tan fet malbé, l’ama d’una sastreria el feu acudir a la botiga i li donà un vestit nou dels que estaven a la venda.

El governador de la província, el mateix dilluns que havia estat al lloc de l’accident, tornà a la nit a Tarragona, i envia un telegrama a Manuel Ruiz Zorrilla president del darrer Consell de Ministres de la monarquia d’Amadeu I. La premsa de Madrid el reproduí l'endemà:

Són les 11 de la nit i arribo del lloc del sinistre. La nit passada a les onze, enmig de la tempestat i la inundació, el tren correu número 55 de línia de Tarragona a València, terraplè Immediat a l'estrep del pont de Sant Jordi, es va precipitar en un abisme de vuit metres, sens dubte obert per les aigües, Interrompudes les estacions telegràfiques distants, vaig rebre la notícia a les cinc. Després de partir un tren amb auxilis i el personal de Barcelona, he sortit a les set amb facultatius, farmacioles, guàrdia civil i enginyers cap a aquest lloc, hi he trobat el jutge de Tortosa; 23 ferits havien estat conduïts en aquest punt; cinc cadàvers extrets, es veien altres diversos entre la runa. Es diu que entre ells es troba el general Smith.Sobre 400 operaris treballen, està circumval·lat el lloc pels civils. Salvats sense lesions greus el general Andia i els seus ajudants. En clarejar surto de nou. Els ferits estan assistits, continuaré donant detalls demà. Demano fons de calamitats. ¹²

El general Andia seguí el viatge a la capital amb el seu ajudant, mentre el fill tornava a Barcelona; no cal dir que la primera trobada amb el govern a Madrid no van parlar de l’assumpte pel qual havia estat cridat, que va estar posposat, sinó dels fets de l’accident, dels quals n’era testimoni directe.

____________

11. La Nación.

12.  La Correspondencia de España  (Madrid), 10 de setembre de 1872, p. 3.

La Época de Madrid publicava una carta, el dia 14, tramesa des de Tortosa, en la qual l’autor anònim pretenia posar en dubte que la caiguda del tren correu hagués estat un accident, i no un sabotatge. Teoria que a cap testimoni ni autoritat que visità el lloc dels fets li passà ni remotament pel cap. Comentava el que serien irregularitats de l’actuació del jutge Trabadillo, a qui responsabilitzava que el tren preparat a les dotze de la nit podia haver-se presentat al barranc de Sant Jordi a dos quarts d’una, si no l’hagués fet endarrerir, i bé li donava la culpa d’haver suspès el rescat de les víctimes a les cinc de la tarda del dilluns. I com a colofó recordava que el jutge era aquell que tal vegada, quan investigava un descarrilament de tren, va reproduir-lo tot fent descarrilar un ferrocarril per comprovar els fets de la instrucció judicial. Tot l’escrit venia a centrar el focus en el jutge, desautoritzava l’actuació d’aquest i en canvi, d’una manera ben poc subtil, descarregava l’empresa de ferrocarrils de responsabilitat en l’accident.

No n’hem trobat cap rastre a la premsa, d’allò de tornar a fer sortir de la via un tren, si és que va passar; sí, en canvi, de la topada de Trabadillo amb una companyia ferroviària que el volia denunciar, perquè el jutge afirmava que l’empresa el volia subornar amb 6000 rals. Aquest escrit produí dues respostes, la primera la de Sinesi Sabater al Brusí (Diario de Barcelona), que en la correspondència del 16 explicà:

Avui s'ha llegit aquí una intencionada carta que, com escrita a Tortosa, insereix La Época, en què es pot veure el marcat designi de mortificar i potser d'inhabilitar el digníssim jutge de primera instància senyor Trabadillo, relacionant fets i conceptes, inexactes uns, falsos uns altres i maliciosament ordits els més, amb el pervers propòsit d'impressionar el jutjat davant la gravetat de les diligències que està instruint. Mal intent, el de qui, això s'hagi proposat! El senyor Trabadillo té ja molt acreditat que assegut al tribunal és la personificació de la llei, és la genuïna representació de la justícia. i que ningú ni res al món pot minvar mai la seva severitat i el seu caràcter justicier. La població en massa, que ha presenciat agraïda l'activitat, les fatigues i entès zel d'aquest jutge, s'ha afectat dolorosament amb la lectura de la carta de l'Època, i persones distingides estan redactant una sentida rectificació que destrueixi per complet els conceptes i notícies amb què ha estat sorprès un diari tan assenyat i seriós com La Época.

Efectivament, quatre dies després un grup de disset persones, tant víctimes com assistents al rescat d’accidentats, totes elles protagonistes d’una u altra manera del succés, de les quals destacarem el francès Jacques Ladevèze, que hi va perdre la muller i una filla, van replicar des de Tortosa certament indignats amb un llarguíssim escrit adreçat al director de La Época i al Diario de Barcelona, per rebatre punt per punt amb extenses justificacions els arguments d’aquella incisiva missiva, defensant en tot moment l’actuació del Jutge Tirso Trabadillo. 

El text, que traduïm a la nostra manera, venia a dir: Amb desagradable sorpresa s'ha llegit en aquesta ciutat una carta datada a Tortosa que ve inserida al núm. 7.304 del seu acreditadíssim periòdic corresponent al 14 de l'actual, en què, amb marcada intenció es refereixen fets i conceptes que tendeixen a dubtar de l'activitat, zel i encert que aquest senyor jutge de primera instància d'aquesta Tirso Trabadillo va desplegar als tristos successos del ferrocarril. Els que subscriuen, passatgers els uns, i els altres que formaven part en l’expedició de socors que va sortir d'aquesta ciutat en auxili de les víctimes, ens vam fer un deure de consciència i de gratitud de rectificar, i negar, els al·ludits fets i conceptes que dolorosament, diu vostè l'han sorprès, i
han sorprès també aquests testimonis oculars de totes les operacions del jutjat. Es diu al comunicat que a les dotze de la nit ja hi havia un tren especial proveït d'auxilis i empleats, i que aquest tren hagués pogut arribar al lloc de la catàstrofe a dos quarts d’una. O el que ha escrit aquest paràgraf ignora per complet el que va passar en aquesta ciutat i en la seva estació en aquells moments increïbles, o ho ha inventat al seu plaer per perjudicar maliciosament aquest jutjat. El Sr. Trabadillo no va rebre cap notícia de l'Empresa, que té, sens dubte, el deure de donar-ho en casos anàlegs; només, cap a dos quarts de dotze, va tenir avís
del que havia passat per un encàrrec que va merèixer del Sr. alcalde que ho havia sabut per un altre del Sr. Coronel governador d'aquesta plaça, que accidentalment es trobava a l'estació esperant l’excel·lentíssim senyor segon cap d'aquesta Capitania General que havia de venir altren que va descarrilar.

Es diu a la carta, que a les dotze ja estava format un tren proveït d'auxilis. Tots els que vam estar presents a l'estació, no vam saber veure quins auxilis eren aquells que venia al tren proveït, ja que ni als cotxes, ni al lloc de la catàstrofe van figurar altres que els que encertadament va organitzar el jutjat, el governador militar i l'alcalde. I si no, que se’ns digui amb quins metges, a les dotze de la nit, comptava l'empresa per a l'expedició; quines farmacioles va posar de manifest; quins embenats i aparells tenia preparats, i de totes les lliteres que podia disposar en aquella hora. Cap d'aquests elements necessaris tenia preparats l'Empresa, malgrat la importància mercantil de l'estació que és de primera classe, i el jutjat no podia incórrer en la imprevisió i la lleugeresa d'emprendre la marxa sense un parc sanitari complet. Això reclamava temps i va produir algun retard, que en comptes de càrrec, honora moltíssim el senyor Trabadillo.

Com en aquells moments de confusió i d'alteració d'ànim, no és fàcil pensar en tot, en el moment de marxar va preguntar el jutge als empleats de l'Empresa, si comptaven amb atxes de vent per a l'enllumenat, i havent sabut amb sorpresa, que no estaven proveïts més que dels nfanals habituals, va retardar la sortida del tren alguns minuts més, fins que el tren va estar proveït de vint atxes de vent que es van fer portar des de l’interior de Tortosa en una tartana. Aquestes són les úniques i palmàries raons que van motivar el retard de la sortida del tren, raons que, amb marcada intenció o candidesa incomprensibles, diu l'autor de la carta que no coneix i li semblen inexplicables. L'altre motiu que va retardar l'arribada del tren al lloc de la desgràcia, millor que nosaltres ho podem explicar els empleats de l'empresa, ja que havent sortit el tren d'aquesta ciutat a dos quarts de dues, va ser detingut i obligat a retrocedir per una horrorosa xafegada quan ja recorria el terme del Perelló, poc distant del barranc de Sant Jordi. Tots els bons desitjos i ànims del senyor jutge, alcalde d'aquesta ciutat i de tots els que acompanyaven el jutjat van haver de cedir davant l'opinió pericial del maquinista i cap del tren que es van veure obligats a donar els tocs de perill i a retrocedir. A l'alba els desperfectes de la via van manifestar com encertada va ser la retirada del tren.

Arribats al lloc de la catàstrofe, la primera providència del jutjat havia de ser dirigir-se als cotxes destrossats i veure si hi havia algun passatger amb vida per rescatar. Malauradament, tots eren ja cadàvers, els que es veien entre aquell munt d'estelles, i eren inútils allí les operacions que tendissin a salvar la vida de ningú. Figurava en segon terme, la urgència de curar els ferits que amb llàgrimes de gratitud van rebre els auxilis. A tots es va curar tan encertadament i amb tanta promptitud, que a les dues del migdia es va poder organitzar un tren que va conduir el comboi  de ferits a Tortosa.

A l’escrit a què ens referim, es diu: que el jutge va fer suspendre els treballs a les cinc de la tarda, cosa que no és certa, es van interrompre en fer-se fosc, i l'autor manifesta per això una misteriosa sorpresa. Nosaltres, que sabem els sagrats motius que van moure el senyor jutge a resoldre en aquest sentit, donarem al redactor les següents explicacions: que el senyor jutge, assessorat pels metges, sabia que no hi havia cap viatger amb vida a qui salvar-la, i per tant que eren infructuosos els treballs en aquest sentit. Que confidencialment s'havia fet saber al senyor jutge per passatgers importants que als equipatges i als cotxes venien valors de molta consideració en paper, diners i algunes joies que encara no havien estat extrets. Que no comptant l'Empresa amb un adequat material per al moviment i l'aixecament dels cotxes, no era prudent practicar de nit aquestes delicades operacions, que, entre altres inconvenients, oferien el d'haver pogut deteriorar més alguna de les restes mortals, dificultant-ne la identificació, la qual cosa tant interessava al jutjat com potser al futur d'algunes famílies. Al jutjat no tocava obrar altrament que com ho va fer. Va inventariar al lloc tots els equipatges, i col·locats en un furgó, van ser conduïts a Tortosa acompanyats per quatre guàrdies civils, una vegada allí van quedar dipositats en una habitació d'aquest jutjat, sota la salvaguarda de l'escrivent, i després anaven sent lliurats als seus amos o legítims representants així que el reclamaven.

N'hi ha prou amb tot el que s'ha exposat, per prevenir un diari tan greu i conscienciós com La Época, per tal que no sigui sorprès de nou, com ho acaba de ser en aquesta ocasió. Tortosa, 18 de setembre de 1872.—Baró Thoreau.—Joaquín Luis Miralles. —Jacques Ladevèze.— Ángel Lluís. — Laureano Campra. — Bernardo Bordés. — Daniel Fernández. — José Servelló, — Tomas Mur. — Julián Falcó. — Alejandro Passanau. — Joaquín Álvarez. — Eduardo Rico. — Jua Ribas. — Rafael Andrés. — José Dolz — Rafaela Meseguer. ¹³ Dels sotasignats sabem que havien estat supervivents del tren: Joaquín Luis Miralles, Jacques Ladevèze, baró Toureau, José Dolz i possiblement Rafaela Meseguer, de la resta no en tenim informació.

____________

13. Diario de Barcelona  (Barcelona), 20 de setembre de 1872, Matí Edició, p. 15-17.

Una vegada el jutge donà per finalitzat el rescat de ferits i la recuperació dels cossos, la companyia feu les obres necessàries per rehabilitar el pas del pont de Sant Jordi. També es restablí la circulació de trens entre València i Barcelona amb la solució provisional de fer transbordar els passatgers entre el ferrocarril procedent del sud i el que acudia del nord en el tram de via inutilitzat.

Com hem avançat, la Tercera Guerra Carlista ja estava en marxa a Catalunya. A Reus s’havia produït una confrontació armada entre militars i carlins en la qual el coronel carlista Joan Francesch i Serret, comandant general de la província de Tarragona per Carles VII, havia trobat la mort en una acció carregada d’audàcia. Era la primera vegada que els carlins s’aproparen amb tren al seu objectiu, en aquest cas la ciutat de Reus. La sorpresa fou gairebé completa, els carlistes prengueren les entrades de la ciutat i els principals carrers, quan de sobte s’encengué un intens tiroteig a la plaça de la Caserna on un escamot de soldats ben parapetats feu front els carlins. Francesch hi acudí a cavall amb la innocent intenció de fer cessar l’intercanvi de trets. Li mataren el cavall i ell mateix fou ferit mortalment.

Amb la mort de Francesch fou nomenat comandant general interí de la província Domingo Sanz, el confiter d’Amposta, oficial de l’exèrcit de Cabrera a la guerra dels Set Anys, i guia del general Elío quan el fracassat alçament carlí de 1860 a Sant Carles de la Ràpita, liquidat a Tortosa amb l’afusellament del general Ortega.

Sanz, seguint l’estil de Francesch, el 12 de setembre en sortir el sol, es presentà al barranc de Sant Jordi amb una partida carlista de 47 homes, feu presoners els dos guàrdies civils que guardaven l’indret, ocupà el tren vuit de València que havia transbordat el seu passatge, i el feu dirigí a l’estació de l’Ametlla on sorprengué cinc guàrdies civils més que, després d’un intercanvi de trets, que produí la mort d’un carlí i un guàrdia civil ferit, foren desarmats i detinguts per la partida carlista. El ferit que deixaren a l’Ametlla posteriorment fou traslladat a l’hospital militar de Tortosa.

Els carlins tornaren a pujar al tren, ara amb els sis guardies civils, i es dirigiren al punt de partida. Des d’allí s’encaminaren a Vandellòs, on van fer cap a la una del migdia. Prengueren la precaució de posar guàrdies al campanar i als afores del poble, tancaren els sis civils a la sala capitular sota vigilància i no deixaren sortir ni entrar cap veí o veïna del poble.

El testimoni anònim que ens proporciona aquesta informació asseverava que no anaven gaire ben armats, que portaven 10 o 12 escopetes de caça, i uns quants nois de 14 a 16 anys; que van requisar 25 espardenyes a dos venedors locals, als quals pagaren amb un rebut per tal que el cobressin de l’alcalde, que havia fugit del poble amb els regidors en saber de la proximitat dels carlins. A dos quarts de cinc de l'endemà tocaren crida, acudiren els voluntaris a la plaça de la Constitució, envoltaren els sis guàrdies, se’ls passà llista i es repartiren els 25 parells d’espardenyes. Tot seguit Sanz montà a cavall i cridà tres consignes: Viva Dios Patria y Rey! Abajo el extranjero! Vivan los voluntarios! I sortiren del poble pel camí de Tivissa. En una postdata afirmava l’autor que havia rebut la nova que a les tres del matí havien arribat al Perelló. ¹⁴ Per motiu d’aquesta acció carlista, per por dels carlins, la companyia de ferrocarrils aquells dies no aconseguia contractar jornalers per a la reconstrucció de la via ni amb l’augment de jornal  que oferí.

____________

14. La Inprenta  (Barcelona), 16 de setembre de 1872, Tarda Edició, p. 5 i 6.

El deu de setembre s’improvisà el solemne enterrament del general Fulgencio Smith que els molts i bons amics que tenia el general Smith a la ciutat li dedicaren com a prova del seu dolor i amistat. Sinesi destaca en un correu del mateix dia: “Déu ha permès que el seu cos reposi a la ciutat que estimava. El nostre consol ha estat acompanyar-lo aquesta tarda en un nombrós i trist seguici.” I afegeix: “ Per a les altres persones notables s'estan fent caixes molt de pressa per enterrar-los amb la decència deguda a la seva posició.” Nosaltres especifiquem que per als difunts de nacionalitat francesa se'ls construïren caixes de plom recobertes de fusta per poder traslladar-los a les seves poblacions d’origen, a França.

L’endemà el corresponsal escriu al Diario, ahir a la nit va tornar el jutjat, després d'haverextret els dos últims cadàvers del lloc de la catàstrofe. Aquests eren el maquinista i fogoner que van quedar aixafats sota la màquina. I aquest matí ha estat conduït també un altre cos, crec que també d’un empleat (era el brigada de la companyia), que les onades del mar han llançat a la platja. Total de cadàvers, fins ara, disset, (i aquí ens parla per primera vegada de desapareguts sense concretar xifres) no obstant se sap que en falta algun que el corrent del barranc haurà internat a la mar, tan a prop al lloc de l'accident. Segueix, aquesta ciutat és plena de forasters, uns parents d'alguna de les víctimes trobades o de les que falten, i d'altres comissionats per alguna família per recollir equipatges i interessos.

La Inprenta de Barcelona publicà l’esquela que l’ajuntament republicà de Tortosa dirigí als veïns de la ciutat, referent a l’enterrament el dia 14 de l'única víctima que morí a l’hospital, acompanyada de la família i assistida del personal sanitari fins al darrer moment, Micaela Sáez y Barberá, dona d’edat avançada i pobra; a qui, l’ajuntament va sufragar l’enterrament, per ella i per rendir un just homenatge de simpatia a totes les víctimes de la calamitat que periren, sense haver pogut rebre una sepultura decent.

L’enterrament se celebrà amb tota la pompa. Del fèretre penjaven quatre cintes portades respectivament pels regidors Mur i Domingo, pel fiscal del tribunal de marina i per l’escrivent del jutjat de primera instància. Anava seguit per cent pobres de la població amb brandons encesos, de l’ajuntament popular presidit per l’alcalde Bes i Hediger, amb tots els dependents municipals i totes les autoritats menys les eclesiàstiques (L’ajuntament republicà estava enfrontat amb l’església i tot fa pensar que aquest fou un enterrament civil no reconegut per les autoritats eclesiàstiques).

En un darrer escrit amb data 18 al Brusí, Sabater explicava com aquell matí s’havien celebrat els funerals dels francesos marqués de Saizenay i baró de Ezpeleta a la Parròquia Mare de Déu dels Dolors, com hi havien participat totes les autoritats; només ha faltat l'Ajuntament que, per una interpretació especial que ha donat a això de la llibertat de cultes, té acordat no assistir en corporació a cap acte religiós. Efectivament, a la petita pàtria de Ramón Cabrera, el general carlí de més anomenada, ironies de la història, ara governaven l’ajuntament els republicans presidits per Bes i Hediguer que mantenien un pols constant amb el bisbat i amb l’església en general amb mesures radicals; la primera l’expropiació als jesuïtes del col·legi Màxim de la província d'Aragó, al barri de Jesús; d’altres, celebrar matrimonis civils, prohibí les processons exterior als temples de culte... I que amb l’Ajuntament de Reus del mateix tarannà tenien esvalotada tota l’Espanya catòlica.

Deixant de banda les disquisicions polítiques, tornem al text, present a la cerimònia es descobreix un altre personatge Joaquin María de Paz, president de la Real Compañia de Canalizaclón del Ebro. El seu rostre reflectia els pesars i fatigues que havia passat aquesta setmana durant la qual havia fet dos o tres viatges de Tortosa a Barcelona intervenint en els greus assumptes del qual era objecte el viatge dels dos ciutadans francesos, l’organització de la cerimònia fúnebre i el trasllat a França dels taüts de les dues víctimes que havien de sortir aquella nit. També estigué present el senyor Miralles de la mateixa empresa, en canvi, no pogué assistir el compatriota dels finats, baró Toreau que com ja havíem avançat estava convalescent del peu. ¹⁵ Fou aquest el darrer adeu a les víctimes de l’accident ferroviari més greu de tots els que fins aleshores s’havien produït a Catalunya i a l’Estat. 

____________

15. Diario de Barcelona  (Barcelona), 20 de setembre de 1872, Matí Edició, p. 13.

12/3/2026.  Totes les imatges d'aquest article han estat generades per IA.