Història Antiga
eLS HITITES
Parlaven una llengua indoeuropea, l’hitita, una de les més antigues documentades, però també feien servir altres llengües de la regió. Escrivien en cuneïforme, adoptat de Mesopotàmia, a més de posseir un jeroglífic propi per a inscripcions monumentals. Tenien una religió politeista amb moltes influències locals i mesopotàmiques. El rei era el cap polític, militar i religiós. Les lleis hitites eren relativament avançades i, en alguns casos, menys severes que les d’altres pobles antics. També mantenien una burocràcia eficient amb arxius extensos.
Primer formaren petits regnes (Kussara, Kanesh/Nesha) fins a consolidar un regne amb capital a Hattusa cap al 1650 aC. Al segle XIV–XIII aC arriben al màxim esplendor sota reis com Suppiluliuma I, controlant gairebé tota Anatòlia, part del nord de Síria i de l’Alta Mesopotàmia, i rivalitzant amb Egipte i Mitanni pel control del Llevant.
L’estat era una monarquia, amb el rei com a cap polític i també religiós, però amb aristocràcia i consells que limitaven el seu poder. La societat estava estratificada entre nobles, guerrers, artesans, comerciants i camperols, i l’economia combinava agricultura, ramaderia, metal·lúrgia del bronze i un comerç molt actiu amb Síria i Mesopotàmia.
Van destacar per l’ús avançat del ferro (van ser dels primers a treballar-lo, tot i que el bronze encara predominava); per l’ús massiu de carros de guerra en les accions militars i per una diplomàcia molt elaborada, amb tractats escrits; un dels més famosos és el tractat de pau amb Egipte després de la batalla de Qadesh, sovint considerat un dels primers grans tractats internacionals. També van mantenir relacions diplomàtiques amb Egipte, Babilònia, Mitanni i Assíria; formaven part del sistema internacional de grans potències del seu temps.
A finals del segle XIII aC l’imperi entra en crisi i col·lapsa fins a desaparèixer de cop per pressió dels assiris, revoltes internes i les incursions dels pobles de la mar i dels kashkes del nord; i possiblement per sequeres contínues. Cap al 1200–1180 aC la capital Hattusa és abandonada i cremada. A la zona sud (Síria i sud d’Anatòlia) subsistiren petits regnes neohitites, que més tard seran absorbits per l’imperi assiri al segle IX aC.
ANATÒLIA EN TEMPS DELS HITITES
Anatòlia és una gran península muntanyosa amb un altiplà central elevat, envoltat de serralades i oberta a tres mars (Negra al nord, Egea a l’oest i Mediterrània al sud). El “País d’Hatti” se situava sobretot al voltant del curs del riu Kızılırmak (Marrasantiya en hitita), on hi havia la capital, a l’altiplà central anatòlic, una zona elevada, de clima continental i bones rutes interiors. Eren també importants a més de la capital, Arinna ( centre religiós) i Sarissa. Aquesta regió era clau perquè controlava les rutes comercials entre Mesopotàmia i el mar Egeu, tenia terres aptes per als cereals i la ramaderia i estava protegida de manera natural per muntanyes.
El Nord, l’integraven zones boscoses i muntanyoses fins a la mar Negra, ocupades per pobles com els kashkes, difícils de controlar pels hitites. El Sud, cap a Cilícia i Kizzuwatna, era una regió de passos de muntanya a les serralades del Taure (Portes cilícies) que connectaven Anatòlia amb Síria i el Llevant, i l’Oest, cap a Arzawa i la costa egea, tenia valls fèrtils i ports oberts al comerç amb altres pobles de la Mediterrània oriental. A l’Est, limitaven amb el regne de Mitanni i, més enllà, amb Assíria; al Sud, amb els regnes sirians i, eventualment, amb el poder egipci.
Els hitites (indoeuropeus) es van superposar a pobles anteriors com els hatti, i convivien o rivalitzaven amb hurrites, luvites i altres grups d’Anatòlia. Hattusa era una gran ciutat fortificada amb temples, palaus i magatzems, estratègicament situada prop de les rutes comercials interiors. Altres centres com Nesa/Kanesh, Kussara, Arzawa o Kizzuwatna funcionaven com a regnes o territoris vassalls, units a la corona hitita mitjançant tractats i matrimonis dinàstics. Les rutes seguien valls i passos de muntanya, connectant Anatòlia amb Mesopotàmia i Síria; per això, la península era una mena de pont entre el món Mediterrani i el del Pròxim Orient.
LA RELIGIÓ
Els rituals es feien als temples, altars i llocs naturals sagrats. Els hitites creien que si no alimentaven els déus amb sacrificis i rituals diaris, aquests podien enfadar-se o, pitjor encara, marxar i deixar el regne desprotegit. Per això, la seva religió era extremadament meticulosa. Feien sacrificis d’animals, libacions de vi i cervesa, ofrenes de pa, cereals i objectes; el rei Hattusili I, per exemple, insistí que no s’endarrerissin les ofrenes perquè això provocava la ira dels déus. Els rituals podien incloure endevinació: interpretar signes, aus, o parts d’animals sacrificats, rituals de purificació o per assegurar bones collites, pluja i victòries militars. Qualsevol error en un sacrifici o una cerimònia podia provocar la ira divina, que es manifestava en plagues, derrotes militars o males collites. Així, doncs, els sacerdots i les sacerdotesses eren figures clau.
Celebraven festivals estacionals (any nou, collita, etc.) i festivals extraordinaris per demanar pluja, expiar culpes o respondre a desgràcies; en alguns es representaven mites com el de Telepinu (fertilitat) o el d’Illuyanka (serp del caos).
Eren santuaris importants: Arinna, Samuha, Uda i el santuari rupestre de Yazilikaya. Que era un temple a l'aire lliure excavat a la roca, que conté relleus de processons de déus i deesses que mostren la jerarquia del panteó hitita a finals de l'imperi.
Cal destacar l'estratègia de la màgia: Utilitzaven rituals analògics (per exemple, cremar una figura de cera per cremar el mal d'una persona), i l’obsessió per la purificació. Els sacerdots havien de seguir regles d'higiene molt estrictes de netedat física i espiritual per no contaminar els espais sagrats.
També posseïen una mitologia rica, que com la lluita entre el déu de la tempesta i la serp Illuyanka, guarden paral·lelismes sorprenents amb mites grecs posteriors (com la de Zeus contra Tifó).
El paper del rei i la reina jugaven un rol decisiu en l’aspecte religiós. En la cultura hitita, el rei no era considerat un déu en vida (com a Egipte), sinó el summe sacerdot i el representant dels déus a la Terra. La seva funció principal era mantenir el pazu (l'ordre còsmic) a través de rituals precisos. Només després de morir es deia que el rei es convertia en déu. Tots els déus l’afavorien i li confiaven el país; ell s’havia d’encarregar que el culte fos correcte. Les decisions polítiques sovint incloïen consells religiosos. Alguns tractats diplomàtics i documents oficials invoquen els déus com a testimonis. Cada rei tenia un déu o deessa tutelar (per exemple Arinnitti per Mursili II, el déu de la tempesta per Muwatalli II, Ištar per Hattusili III). La reina (Tawananna), com Puduhepa, podia tenir un paper decisiu en la reorganització del culte i en rituals i oracions oficials.
Com ja hem dit les desgràcies (epidèmies, derrotes militars, sequeres) s’interpretaven com a signes de la ira divina per algun pecat o negligència ritual; calia identificar la falta mitjançant oracles i expiar-la amb ritus i sacrificis. L’element central no és una escatologia detallada, sinó mantenir l’ordre còsmic i polític en equilibri contra el caos; molts mites expliquen lluites entre déus que simbolitzen aquesta tensió (Telepinu absent, Illuyanka, Ullikummi...) Les creences vers l'altre món combinen idees hattis i hitites: la deessa solar pot aparèixer com a senyora tant dels vius com dels morts, i hi ha referències a un món subterrani governat per deesses com Allani/Ereshkigal.
Al panteó format per déus hatti (autòctons anatòlics), hurrites, luvites i mesopotàmics, hi trobem els Déus de la Tempesta, són les figures centrals, responsables de la pluja, el tro i l'ordre del regne. Tarhun (o Tarhunna): El Rei del Cel i déu de la tempesta. És la figura suprema, sovint representat amb un llamp i una destral. El seu animal sagrat és el bou. Déu de la Tempesta de Nerik, Zippalanda: Fill de Tarhun, protector de ciutats específiques i claus per a l'agricultura local. D’altra banda, hi ha La divinitat solar que representa la llum, la veritat i la legitimitat del monarca. La deessa del Sol d'Arinna: Wurusemu, l'esposa del Déu de la Tempesta, Tarhun, que junts formaven la parella divina que governava el món. Sovint considerada la veritable cap del panteó, protectora de l'Estat i de la Reina hitita. Hannahanna, La mare de tots els déus. Una deessa sàvia i antiga que sovint aconsella els déus joves en moments de crisi. Shaushka, L'equivalent hitita/hurrita d'Ishtar. Deessa de l'amor, la guerra i la curació. Té un caràcter dual i un gran poder polític. Lelwani, deessa del món subterrani i de la mort. Kumarbi. El pare dels déus. Original en la mitologia més antiga (hurrita). Protagonista de mites de successió violenta, com el de castrar el seu pare Anu.
L'ECONOMIA
No hi faltava la producció artesanal de llana, teixits, roba i tapissos; ceràmica i treball de la fusta. Moltes ciutats tenien artesans especialitzats. Però si alguna cosa distingia els Hittites era el treball del metall, el bronze (coure i estany) i el ferro.
Anatòlia era un punt estratègic de comerç entre Mesopotàmia, Egipte i la Mediterrània. Mercaders assiris a Kanesh (karum) van establir rutes comercials que connectaven el centre d’Anatòlia amb Síria i Babilònia. D’això en resultà un comerç d’exportació de metalls, fusta, cereals i cavalls, i d’importació, plata, or, paons, olis i espècies. Les transaccions comercials podien implicar préstecs, fiances i garanties, estaven regulades pel dret escrit que fixava multes a les infraccions, compensacions i penes per robatori o frau.
Encara que no existien les monedes tal com les coneixem avui, el sistema estava molt regulat: La plata per pes actuava com a unitat de valor. Els preus de productes, tributs i multes estaven fixats per llei (per exemple: "un bou val X sicles de plata").
L'economia no funcionava mitjançant el lliure mercat, sinó a través d'una administració centralitzada. Les collites i els béns es recollien en grans magatzems estatals i de temples. Estava altament controlada pel rei i l’aristocràcia. Els arxius de Hattusa documenten impostos, tributs i assignació de terres. Els temples tenien un paper econòmic rellevant, controlaven terres, ramats i producció artesanal. Hi havia registres escrits en tauletes cuneïformes, que detallaven quantitats, intercanvis i préstecs. Els súbdits tenien l'obligació de prestar serveis de treball (Luzzi) o pagar tributs en espècie (Sahhan) al rei a canvi de l'ús de la terra.
El territori estava dividit en unitats administratives controlades per funcionaris que recaptaven impostos sobre collites i ramats. Els regnes vassalls pagaven tributs en espècie (metalls, productes agrícoles, mà d’obra, bestiar), que reforçaven les arques reials i permetien mantenir l’exèrcit i l’aparell estatal. El Palau i els temples distribuïen racions a artesans i treballadors a canvi del seu treball, de manera similar a altres economies palatines de l’edat del bronze.
El Palau i el Temple poden ser considerats com a centres de redistribució. El rei repartia aquests recursos per mantenir l'administració, l'exèrcit en campanya i els artesans especialitzats, i en temps de sequera o guerra l'estat assegurava mitjançant racionament la supervivència de la població amb les reserves de les collites acumulades.
L'Exèrcit també actuava com a motor econòmic; d’una banda, calia mantenir els cavalls, fabricar carros de guerra i conservar-los, i construir fortificacions i preservar-les; de l’altra, no només consumia recursos, sinó que també en generava, Les campanyes militars amb el botí de guerra aportaven riqueses immediates, metalls preciosos, ramat i els presoners de guerra que eren establerts en terres buides per augmentar la producció agrícola de l'imperi.
En resum, l’economia hitita combinava agricultura, ramaderia, mineria, artesania i comerç internacional, amb una forta intervenció estatal i religiosa, que permetia sostenir tant la vida civil com l’expansió militar.
LA VIDA QUOTIDIANA
La Hitita era una societat jeràrquica amb els reis i nobles al capdamunt de la piràmide, seguits dels sacerdots i escribes i el poble comú format per artesans, comerciants i pagesos i a sota de tot, els esclaus (presoners de guerra o deutes).
La vida quotidiana dels hitites variava molt segons la classe social i la ubicació (ciutat o camp), però estava marcada per l’agricultura, els ritus religiosos i una societat patriarcal ben estructurada. Les fonts principals són textos administratius, llistes i troballes arqueològiques, tot i que les dades sobre la gent comuna són escasses comparades amb les de les classes dirigents.
Els habitatges eren rectangulars o quadrats de maó cru amb fonaments de pedra i teulades planes (usades per dormir o assecar fruits); les urbanes tenien patis interiors, les rurals eren més senzilles. Les cases contenien cistells, ceràmica “drab ware” (sense esmaltar) i eines de bronze. Ciutats com Hattusa tenien carrers empedrats, barris residencials, zones de temples i muralles.
La dieta es basava en cereals, llegums, verdures (cebes, alls, porros), fruites (figues, raïm, olives) i carn (ovella, cabra, vedella i porc i caça). El pa (fins a 180 tipus de pa amb cereals) i la cervesa eren bàsics en el dia a dia. Es menjava dues vegades al dia (matí i nit); els rics tenien vi i carn més sovint, els pobres més llegums i pa pla. Es compartia pa en temps de fam o rituals, i es consumien espècies com coriandre i comí que aromatitzaven els plats.
Es cuidava l’aparença i es valorava la higiene amb banys i perfums, tot i que l’aigua era escassa i es transportava amb recipients de ceràmica. La roba es feia de llana i lli, sovint tenyida amb colors vius. Els homes vestien túnica curta o llarga amb mànigues i cinturó. Les dones, vestits llargs amb cintes i ornaments, collarets i joies. L’aristocràcia i els sacerdots portaven decoracions més elaborades i joies de metall i pedres precioses. Els rics importaven teixits morats de Lesbos.
La vida quotidiana estava impregnada de rituals religiosos i es feien ofrenes als déus per assegurar la pluja, les collites i la protecció. Els temples eren centres religiosos, econòmics i socials. La música, la dansa i els jocs eren comuns en festivitats i celebracions religioses.
Els nens de famílies nobles aprenien escriptura cuneïforme, matemàtiques i religió. Els pagesos i artesans aprenien oficis a través de la pràctica. La guerra era una part important de la vida dels homes adults. Els carros de guerra i la cavalleria eren símbols de poder i seguretat. Les fortificacions a les ciutats protegien la població i els cultius.
La societat era patriarcal, però les dones podien tenir un paper destacat en els temples i la diplomàcia (com la reina Puduhepa). Les famílies vivien juntes amb els nens i sovint amb els avis. El pare era el cap, els matrimonis implicaven el dot i el preu de promesa; les dones podien posseir propietats, però depenien del marit legalment. Els nens ajudaven en tasques domèstiques des de petits; l’educació formal era per als escribes i les elits.
ELS ESCRIBES HITITES
Els escribes hitites eren figures essencials per al funcionament de l’Imperi hitita. La seva funció anava molt més enllà de simplement escriure. Eren un grup professional clau en l’administració, la diplomàcia i la cultura del seu imperi, sovint considerats entre les classes mitjanes-altes de la societat. La seva feina sistemàtica ens ha permès conèixer gran part de la història hitita gràcies a les tauletes d’argila conservades a Hattusa. Generalment, eren homes, tot i que hi ha indicis que algunes dones nobles també podien exercir funcions administratives. Sovint provenien de famílies educades i tenien formació específica en escriptura cuneïforme i dominaven diverses llengües (hitita, hurrita, accadi). Escrivien a tauletes d’argila amb un estilet. La formació era llarga i exclusiva: aprenien des de joves en escoles palatines o temples, dominant el cuneïforme accadi (adaptat a l’hitita), el jeroglífic luvita i possibles glifs locals. Era el seu un estatus privilegiat. Rebien racions del palau (gra, oli, roba), podien heretar el càrrec familiarment i tenien exempcions fiscals o militars, i eren respectats com a guardians del coneixement.
Dins d’aquesta funció hi havia una jerarquia establerta encapçalada pel Cap dels escribes. Gal Dub. Sar (Cap dels Escribes) era el supervisor de tot el cos d'escribes i membre de l'elit de la cort. Dub.Sar (Escriba), el rang usual, s'encarregaven de redactar tauletes de fang en escriptura cuneïforme (lleis, inventaris, textos religiosos). Dub.Sar Giš (Escriba sobre fusta). Una categoria molt específica, aquests escribes escrivien en tauletes de fusta cobertes de cera, utilitzant generalment l'escriptura jeroglífica luvi, en lloc de la cuneïforme. Sovint se'ls considerava d'un rang lleugerament inferior als de fang, però eren essencials per a l'administració quotidiana i el Dub. Sar Tur (Escriba aprenent), joves en formació que copiaven textos antics per aprendre els complexos signes cuneïformes.
Les funcions eren ben diverses. Portaven registres del govern: impostos, tributs, assignacions de terres i control dels recursos. Redactaven documents legals i decrets reials. Registraven tractats i aliances diplomàtiques. Pel que fa a administració, registraven impostos, collites, ramats, distribució de racions i comptes del Palau i els temples; també comptabilitzaven la mà d’obra per obres públiques o l’exèrcit. Documentaven intercanvis comercials i préstecs. Controlaven el comerç internacional a les colònies assíries de Kanesh (karum). Supervisaven l’assignació de recursos als temples, al rei i als militars. En allò que fa a la religió, registraven rituals, himnes i pregàries. Transcrivien textos mitològics i litúrgics. Copiaven textos sagrats, llistes de déus, fórmules de conjurs i festivals. Participaven en oracles i profecies. I en l’aspecte militar, documentaven campanyes militars, moviments de tropes i inventaris d’armes. Elaboraven informes per al rei sobre les fronteres i aliances estratègiques. Treballaven principalment a Hattusa ( els arxius d’aquesta contenien unes 30.000 tauletes que estan catalogades), però també a temples i administracions locals.
LA BATALLA DE QADESH
La batalla de Qadesh (1274 aC) és un dels enfrontaments més famosos i més ben documentats de l’edat del bronze. Va enfrontar dues grans potències del Pròxim Orient: el faraó Ramsès II, governant de l’Antic Egipte i el rei Muwatalli II, sobirà de l’Imperi Hitita. Va tenir lloc prop de la ciutat siriana de Qadesh, a la vora del riu Orontes, en una zona estratègica per al control de Síria. i sovint es considera la batalla de carros de guerra més famosa (i probablement una de les més grans) de l’edat del bronze.
Qadesh era clau perquè controlava rutes comercials entre Anatòlia, Síria i Egipte. Era punt d’accés cap a les riques ciutats sirianes i servia de frontera entre les dues grans potències. Egipte volia recuperar influència a Síria; els hitites volien consolidar-hi el seu domini.
Ramsès II que avançava amb quatre divisions (Amó, Ra, Ptah i Seth) enganyat per espies hitites que li van fer creure que l’exèrcit enemic era lluny, apressà la divisió Amó que comanava mentre que Muwatalli II tenia les seves forces amagades darrere la ciutat.
Quan la divisió egípcia estava dispersa, els hitites van llançar un atac sobtat amb centenars de carros de guerra. Els carros hitites, més pesants i amb tres homes (conductor, guerrer i escuder), van trencar les línies de la divisió Amó. Ramsès II, segons els relleus egipcis, va reagrupar les seves forces i va liderar personalment un contraatac que va destrossar els enemics. Els Hittites van admetre que l'arribada de reforços egipcis d'elit (els Nearin) els va obligar a retrocedir cap a la ciutat, però que mai van perdre el control de la fortalesa de Qadesh, i les forces egípcies es van retirar.
Militarment, no hi va haver un vencedor clar. Egipte no va conquerir Qadesh. Els hitites van mantenir el control de la zona. Ambdues parts van proclamar la victòria en les seves inscripcions oficials.
Anys després, el conflicte va culminar en un tractat de pau formal entre Ramsès II i el successor hitita Hattusili III. Aquest acord és considerat un dels primers tractats internacionals de pau conservats en la història. El tractat va consolidar un equilibri de poders a Síria i va anar acompanyat de matrimonis diplomàtics (com el de Ramsès II amb una princesa hitita), inaugurant una etapa de relacions relativament estables entre els dos imperis.
La batalla de Kadesh és important perquè en ser una de les primeres batalles descrites amb detall (textos i relleus). Mostra l’ús massiu de carros de guerra. Marca el límit de l’expansió egípcia cap al nord i exemplifica la solució diplomàtica entre grans potències.
25/2/2026
Tant el text com les imatges d'aquest article han estat generats amb IA.
LA REINA HITITA PUDUHEPA
El regnat d'Hattusili III i la reina Puduhepa és la història d’una usurpació legitimada. Després de la mort de Muwatalli II (el rei de la Batalla de Qadesh), el tron va passar al seu fill, Urhi-Teshub (regnant com a Mursili III). Tot i això, Hattusili III (el germà de Muwatalli i oncle del nou rei) era un general prestigiós i l'administrador de les terres del nord. Urhi-Teshub, tement la influència del seu oncle, va començar a retallar-li el poder, traient-li el control de ciutats clau com Samuha i Hakpissa.
Hattusili no es va quedar de braços plegats. En un famós document conegut com l'Apologia d'Hattusili III, afirma que no es va rebel·lar per ambició, sinó perquè el seu nebot l'havia forçat a defensar-se. Hattusili va derrotar el seu nebot i el va enviar a l'exili (primer a Núhašše i després a Egipte, fet que gairebé provoca una altra guerra amb Ramsès II). Hattusili III sabia que era un usurpador als ulls dels déus i dels homes. Per això va escriure l'Apologia, un text on argumentava, que la deessa Ishtar de Samuha l'havia protegit des de petit. Que el seu nebot era un rei injust i sense el favor diví i que ell havia estat elegit per la divinitat per restaurar l'ordre.
En el seu camí cap al poder, Hattusili es va casar amb Puduhepa, filla d'un sacerdot de Kizzuwatna (Cilícia). Puduhepa no va ser una figura secundària; és considerada una de les dones més poderoses de l'antiguitat. Corregent de facto: Apareix en els segells oficials al costat del rei. Tenia la seva pròpia correspondència diplomàtica amb la cort egípcia. Arquitecta de la pau, va tenir un paper fonamental en les negociacions del Tractat de Pau amb Ramsès II. De fet, es conserven cartes on ella anomena la reina egípcia Nefertari, germana meva.
Puduhepa abans de casar-se, havia estat sacerdotessa de la deessa solar d’Arinna. Hattusili la va conèixer després de la batalla de Qadesh, i el matrimoni amb ella li va donar suport
religiós i polític per legitimar el seu ascens irregular al tron hitita. Com a reina (Tawananna), Puduhepa va governar de fet braç a braç amb el seu marit, participava en decisions d’estat, supervisava l’organització del palau i intervenia en judicis.
Un dels seus papers més destacats va ser en la diplomàcia internacional. Va intercanviar cartes directament amb Ramsès II d’Egipte i va participar en la consolidació de la pau entre hitites i egipcis, incloent-hi el matrimoni diplomàtic d’una de les seves filles amb el faraó. També va reorganitzar el complex panteó hitita, integrant i sistematitzant molts cultes d’origen hurrita i anatòlic.
Després de la mort d’Hattusili III, Puduhepa va continuar exercint poder com a reina-mare i regent durant el regnat del seu fill Tudhaliya IV, mantenint un paper actiu en l’administració, la justícia i la religió fins a una edat molt avançada. Se la considera una de les primeres grans figures femenines de la diplomàcia i del govern a la història.