Viatges

Viatges, trànsits i viatgers per la Gran Ruta (1789-1898)

Passar per Ulldecona o no El massís dels Ports  que constitueix un mur impenetrable per a qualsevol via de comunicació, les trajectòries paral·leles de la serra de Godall i de la serralada del Montsià deixen només tres corredors entre les terres frontereres de Catalunya i València: la franja  entre el Montsià i la costa,  la vall d'Ulldecona,  i  les planes interiors retallades pels Ports i la serra de Godall. El castell d'Ulldecona situat estratègicament a l'entrada d'aquest  peculiar complex topogràfic constitueix un vell testimoni de la importància que va tenir la població. El pas de la Via Augusta  pel terme i els documents que ens han quedat d'una densa història bèl·lica ens ho confirmen. Ara bé, si en situacions de guerra el pas i l'acantonament de tropes a Ulldecona ha estat una constant, no ha estat el mateix en el trànsit de viatgers; on aquest pas ha esdevingut vacil·lant al llarg del temps. Des del segle XVIII, amb el despotisme Il·lustrat de Carles III, la transformació de la xarxa de camins i carreteres no va parar a pesar dels corresponents episodis armats ( guerra del Francès i guerres Carlistes). El 1924 Julio Puyol va traduir del llatí al castellà part de l'itinerari que Jerònim Münzer va fer per Europa: Viaje por Espanya y Portugal en los años 1494 y 1495. Va entrar a Espanya el 17 de setembre de 1494, hi va romandre viatjant a cavall amb tres companys més cinc mesos fins al 9 de febrer de 1495. El fet que desconeixia tan el català com l'espanyol va produir un relat limitat i una transcripció d'alguns topònims confusa que portaren a Puyol a confusions flagrants. El dia 30 de setembre, havent caminat un dia sencer a traves de muntanyes altíssimes, valls i paratges abruptes van arribar a la cartoixa de Scala Dei, on hi havia vint-i-vuit frares i tretze llecs. Els van rebre liberalment, i els donaren del que tenien. Entre els monjos hi havia  un monjo jove al que qualifica de sapientíssim, que estava malalt de tercianes.  El mateix dia van dirigir-se onze llegües llargues per un camí summament aspre segons ell nomenat  malrotsha. El dia 1 d'octubre, al cap de dos llegües més de mal camí van arribar a Geneser, a la ribera de l'Ebre, que Puyol tradueix com Ginestar, explica que en ambdues ribes del riu hi ha llocs de moros, gent tolerada pels reis  en atenció a la seva laboriositat  i perícia en les treballs agrícoles; no veuen vi i paguen tributs crescuts. Els marges de l'Ebre són molt fecunds  en oliveres i garrofers. El mateix dia van arribar a Scherta (Xerta), després d'haver recorregut quatre llegües, que van caminar a l'hora de menjar. El dia 2; després de dues llegües per la ribera van passar a tocar de la antiquíssima ciutat de Tortosa, però no hi van entrar perquè hi havia pesta, i tot picant els cavalls per una  plana extensa i deserta, es van dirigir a Laganan (La Galera), que Puyol interpreta com Alcanar, que està en unes  sis mil passes de la ciutat mencionada. Van passar el dia 3 pel bonic poble de Sant Mateu i per Kureal (Vilarreal). Desafortunadament no ens dóna gaire informació del territori. En canvi la descripció de València és més viva i, àdhuc, interessant. Evidentment el camí cap a València evitava la costa poc poblada i seguia, en el pas del riu Sènia, l'antiga Via Augusta.